He redactat diversos monogràfics sobre el silenci i la seva dimensió comunicativa, sobretot referent a la obra de Max Aub. Fet que m’ha portat, irremediablement, a escriure encara més per poder explicar com es podien agrupar silenci i Max Aub en un mateix enunciat. Certament, l’escriptor va dur a terme una tasca encomiable amb el propòsit d’elaborar un testimoni prolix de la seva experiència i, de retruc, de la experiència col·lectiva amb la inclusió de fragments de vida d’aquells que, com ell, van patir les desgràcies i penalitats de les guerres. La seva ingent activitat frisava per testimoniar “No puedo callar lo que vi, para escribir lo que imagino” i això és el que va fer: va sacrificar la seva imaginació literària per plasmar els records, per ser testimoni històric. Narrativa, narrativa breu, contes, microrrelats, poesia, guions adaptats i teatre, sobretot teatre, la seva activitat fa les vegades d’una crònica internacional. Aub va saturar la seva obra de veus per fer ressò de la societat, la política,l’economia i la condició humana davant de situacions extremes. Va patir varis exilis i estades en camps de concentració, però tot això no el va fer defallir, va continuar escrivint al servei de la veritat, “Una vez más testigo, no hago sino dar cuenta sin importarme las consecuencias”. És a dir, la censura literària, amiga infatigable dels que, com Aub, no volien callar i la persecució personal—tortura, presó, mort o exili—. S’havia d’explicar però, ell i molts d’altres ho creien, sí, s’havia d’explicar: per fer saber, per no oblidar i perquè no és repetís…
A vegades diem tant callant…molt més que parlant! Es per això que crec en el silenci com a forma d’expressió absoluta, com a marca indeleble d’un succés. La paraula ha estat manipulada, subjugada, vilipendiada, ha perdut entitat davant d’aquells que la empren com a eina de poder i control. La paraula no comunica, la hem fet malbé. En canvi, el silenci no es corromp, és universal i il·limitat, no té traves idiomàtiques, no hi ha fingiment de silenci, o es fa o no es fa, o l’hi ha o no l’hi ha. I per aquells que ja alceu el vostre contra argument a la meva teoria, jo també vaig pensar en el cas del teatre i val a dir que en el text dramàtic, les acotacions resen “(silenci)” però a l’escenari no hi cap paraula, només silenci.
El silenci és la prova que ens queda del fet, ja sigui de la barbàrie, de la injustícia, del dolor, és en definitiva el testimoni viu de la nostra història. Un mestre de la llengua com fou Max Aub feia ballar les paraules als seus texts, però els silencis no els podia controlar, eren ells que clamaven per sortir en aquell punt precís, darrera d’aquella paraula i no altra. Envoltats de silenci, les idees fluctuen al voltant nostre i ens envaeixen els records. Recuperem aquesta memòria enterbolida de paraules, de falses promeses, de mentides…Max Aub va escriure : “España está mal. Ya se le pasará. No hay razón en contra, ni en pro; pero si basta para la Historia, para mí, no”. Doncs per a mi, tampoc. Busquem els silencis, els silenciats, furguem al fons recuperem passat, recuperem-nos a nosaltres mateixos, i potser, les paraules que s’alcin d’aquelles cunetes siguin unes noves plenes de sentit i contingut, però sobretot carregades de veritat.
“Recortar figuras del silencio
como de un cartón de singular consistencia
y armar con ellas un nuevo paisaje,
donde el vaivén de la luz y el trajinar del tiempo
no presionen sobre los imprescindibles circunloquios del corazón.
Pero recortar después otra figura
de ese cartón más delgado que es la palabra del hombre
y asociarla humildemente a las otras,
no para nombrarlas
Sino para dar más color a su misterio.
Y es probable que entonces surja allí otra figura,
recortada no sabremos de dónde,
una figura que por fin nos muestre
el rostro desamparado que perdimos”.
Roberto Juarroz
