No fa gaires dies, dimarts, mentre baixava pel Portal de l’Àngel, hi havia una petita manifestació.
Era diferent a les que sovint et trobes a la Ciutat Comtal. Anònima, blava, calmada i silenciosa. Les cares dels blaus tapades, en un perfecte ordre, com soldats desarmats que es planten. Respiraven junts. De fet, et treien l’alè.
El que més s’escoltava era el silenci. El silenci dels que es manifestaven, el silenci dels qui sorpresos i corpresos els miràvem. No recordo haver sentit una sola paraula … no sé l’estona que els vam observar. Poc… per ja sentir- nos buits del seu neguit i uns quants metres més enllà, quasi tocant al carrer Canuda, despertar i dir… he sentit el que deien. Me n’he sentit part, i tu? … ens dirigíem a l’Ateneu Barcelonès amb passes inexactes a partir de llavors i una mica contrariats.
A l ateneu, el silenci ens va envair, també, a la sala Sagarra. Però diferent, era un silenci que no buidava, ni t’omplia de neguit, cridava a l’orgull, cridava a una terra, cridava a un patriotisme i despertava passions. L’anterior silenci et deixava mut i aquest et donava ganes de cridar. En Quim ens presentava les cartes a Honorables catalans, escollits per ell. 20 cartes a la pàtria perduda, a un referent.
20 honorables, 20 vides, que van parlar i algunes van ser callades abans de temps i entre elles, anomenat, el poble d’en Quim i meu. Santa Coloma de Farners.
“No hi haurà un segon llibre d’honorables, hi haurà, si el faig, un llibre de resistents.“ Santa Coloma de Farners ja té un resistent Quim, el nét d’un Honorable. Enhorabona.
