Abans d’entrar en el tema d’avui, una observació potser necessària. A partir d’ara moltes de les meves col·laboracions al MD tractaran temes alemanys, sovint, però no sempre, amb comparacions amb el nostre país. Crec que Alemanya, en el moment precís, pot ser el país clau per al reconeixement internacional d’una Catalunya independent. I per aixó crec que és important que a Catalunya es conegui millor com són els alemanys i els seus governants, sobre els quals es diuen moltes inexactituds i més d’una barbaritat. La meva vol ser una modestíssima contribució a aquest coneixement i no espero pas que les meves conclusions en cada cas siguin compartides per tothom. I dit això anem per feina.
De les relacions entre empresaris i treballadors a Alemanya crec que seria bo que en una Catalunya independent se’n treguessin algunes lliçons. És clar que no es podria calcar el model exactament; l’evolució històrica i el caràcter nacional són diferents. Però, tot i això, hi haurà un factor molt important que pot ajudar a treure de les relacions laborals moltes teranyines del passat. A Alemanya, la reconstrucció del país després de la segona guerra mundial i el sentiment imperant de que tots eren a la mateixa barca i havien de remar junts en la mateixa direcció si no volien enfonsar-se, va ser un element clau per a racionalitzar les antigues i aferrissades lluites de classe. A Catalunya, pot ser-ho el nou moment de redreçament nacional, la imperativa necessitat de reeixir davant de la comunitat internacional. Mirem-nos, doncs, d’on vénen els elements que determinen avui les relacions entre el treball i l’empresa. Fem una mica d’història i comencem per les associacions patronals i per la manera que tenen la immensa majoria dels empresaris alemanys d’entendre la seva funció social en la vida del país. I res no ens pot donar una millor entrada en el tema, que parlar del pioner alemany més important de l’empresariat modern: Robert Bosch (1861-1942) al que tothom coneix -també a Catalunya- pel principal dels productes que van fonamentar el seu èxit: la bugia d’ignició per als motors de cotxes.
Recordem quina era la situació dels treballadors tant a Alemanya com a tota Europa, cap a finals del segle XIX, quan Bosch, molt jove, va fundar el 1886 els seus “Tallers de mecànica de precisió R. Bosch”, la primera pedra del que anys després seria una de les industries capdavanteres alemanyes i el convertiria a ell en un dels homes més rics del país. El començament de la industrialització massiva dels mitjans de producció havia deixat sense feina a una gran massa de gent dels tradicionals oficis artesans. Aquesta juntament amb els camperols sense terres i els pagesos empobrits van formar el proletariat industrial. A més, l’augment de la població i l’èxode rural van provocar un augment de la mà d’obra, agreujada per l’ús del treball de les dones i de les criatures, que va provocar sous misèrrims. Una família només podia subsistir si treballaven uns quants dels seus membres. Com a factor suplementari va venir encara la forta competència de la indústria estrangera, sobretot de l’anglesa, de la que els empresaris intentaven defensar-se (igual que a Espanya) escanyant els sous tant com podien. La jornada laboral era de 12 a 14 hores i de vegades fins i tot més llarga. Els accidents de treball per la manca de mesures de seguretat eren molt sovintejats. Les conseqüències de tot plegat eren una pobresa extrema, danys físics i psíquics pels treballadors i unes condicions d’habitatge escandaloses.
El canvi a Alemanya va venir quan van començar a sorgir figures amb una altra visió del món dels negocis i que van comprendre que per fer diners no n’hi havia prou amb fabricar productes vells a baix cost, sinó que el camí millor era fer ús del progrés científic per a fabricar-ne de nous amb més llibertat de marges (una actitud, per cert, ben diferent del “que inventen ellos” dels castellans). I el primer de tots va ser Robert Bosch, començant per la bugia d’ignició i seguint amb tota una sèrie de productes que van ser decisius per a la ràpida expansió de la indústria de l’automòbil: la dinamo, l’estàrter, els fars de cotxe, els netejaparabrises, l’indicador de canvi de direcció, la bocina elèctrica, els frens hidràulics, etc.
Una de les claus de la política empresarial de Bosch és que no considerava els seus treballadors simplement com un factor de cost, sinó com un capital humà imprescindible per al funcionament de l’empresa. I la seva manera unortodoxa de tractar-los (molt criticada, no cal dir, per altres empresaris d’aquell temps) es reflexa en una frase d’ell: “No pago bons sous perquè tinc molts diners, sinó que tinc molts diners perquè pago bons sous”.
Quan la seva empresa començà a expandir-se, pagava uns sous que eren un 60 % més alts que els de la competència i a pesar d’això (o, com ell hauria dit, precisament per això) al final obtenia uns guanys d’un 15 % (que avui, per cert, en general són impensables). El 1906 va ser el primer a introduir la jornada laboral de 8 hores (més protestes de la competéncia). El 1910 va seguir la mitja jornada del dissabte amb la tarda lliure. També va ser un dels primers que en casos de malaltia seguia pagant el sou del malalt, i va saludar com a bon progrés la legislació d’assegurança social com a un factor de seguretat en el món del treball. El seu model el van seguir després altres grans empreses, com p.e. Krupp i Siemens entre altres, però Bosch va ser el trencagels, el que va tenir la visió i la valentia d’obrir nous camins en el que altres ni hi havien pensat. El seu exemple va fer escola a les generacions següents i aquesta seria una de les causes que, després de la segona guerra mundial. afavoriria la pau social a la República Federal Alemanya.
Aquest tipus d’empresariat ha estat molt diferent del d’altres paisos. A França mateix el tipus tradicional de “le grand patron” enfrontat radicalment als treballadors, o a Espanya, el dels amos que no s’acostaven per res a les fàbriques, són exemples que afavoriren l’aparició de la violència en les relacions laborals, una violència impensable en l’Alemanya posterior al 1945. Abans, però, en la primera meitat del segle XX, i a pesar del progrés social que havien iniciat homes com Robert Bosch, en la pugna entre la patronal -imbuida encara per idees i mètodes molt rancis- i els sindicats d’origen polític -com ho segueixen sent tant a França com a Espanya i a Itàlia- que sovint enlloc de defensar interessos concrets dels treballadors eren més un instrument d’agitació política dels partits dels que depenien, la violència era un element tristament usual de la lluita de classes. Del canvi radical després del 1945 en parlarem, però, al proper article.
Des de lluny no tinc elements per judicar quina és la posició de l’empresariat català en general en el camp social. L’actitud, però, de la “jove guàrdia” del Centre Català de Negocis em fa confiar en un futur que sigui tant bo pels treballadors com per a Catalunya en conjunt.
