El juliol del 2012, ara fa sis anys i mig, i em sembla com si haguessin passat sis segles, vaig veure publicat a El Matí Digital el primer dels més de 250 articles que hi he aportat des de llavors. El seu títol, “L’estabilitat d’un seient”, l’aplicava metafòricament a les condicions per arribar a una independència que llavors encara es veia molt lluny. Rellegint-lo, veig que hi ha algunes frases que, per a mi, segueixen sent actuals:
“La independència no s’aconseguirà amb un esprint sinó amb una marató. Hem de prendre’ns molt seriosament el poder que tenen els contraris. Hem de saber que no serà bufar i fer ampolles.”
“La quarta pota és decisiva i no està llesta ni de bon tros: el suport que puguem tenir als països principals estrangers. Sobretot els de la Unió Europea (…). Sense el suport estranger la independència catalana és impossible. És així de clar i net. (…) Els benintencionats que creuen que ser independents només és cosa d’una declaració unilateral i ja està tot fet tindrien una cruel decepció si abans no es guanya a l’estranger prou gent realment important per a la causa de la nostra sobirania…”
“La cadira sòlida, amb potes que aguantin el pes del nostre país és, abastable. Però no hem de caure en el parany de creure que ens hi podem asseure abans d’hora. Per molt que ens costi de tenir la paciència necessària.”
Han passat tantes coses des de llavors que em sembla com si haguessin passat sis segles i no sis anys. Alguns factors han canviat radicalment a favor nostre, d’altres en contra. Fa sis anys el conflicte català era conegut a fora per quatre gats. Ara és conegut a tot arreu, hi ha a uns quants països grups de diputats que se n’ocupen constantment i personalitats del món polític, científic i cultural d’arreu del món fan sentir sovint les seves protestes pel tracte que dóna Espanya a Catalunya. Els polítics exiliats han fet i segueixen fent una tasca grandiosa, i els processos contra els presos polítics augmentaran la mala maror que ja hi ha contra les arbitrarietats de la justícia i dels manaires espanyols.
El meu modest parer, des de la meva talaia llunyana i segura, és que entrem en una fase decisiva. No diré pas si les paraules de Torra que aquest any és el de la llibertat són plausibles o no. Jo veuria possible aquesta perspectiva si no fos que les poc comprensibles i poc productives picabaralles entre les forces independentistes sovint me’n fan dubtar. Ho he escrit aquí mateix més d’una vegada. El poble català vol generositat entre els seus dirigents. Qui més ho sigui més rendiment electoral tindrà després.
Jo soc dels que propugnen decididament una unitat d’acció sense esquerdes. Per molt que vulgui justificar-ho gent d’ERC, del PDeCat o de la CUP dient que separats es tindran més vots jo no m’ho crec. És clar que anar tots junts i al mateix temps barallar-se no porta enlloc. Cal anar junts (o amb un programa compartit comú), i al mateix temps els dirigents de cada grup han de justificar-ho davant de la ciutadania amb paraules clares i entenedores, i caldria fer actes conjunts (poc abans del dia de les eleccions que fossin) que donés cap a dins i cap a fora la imatge que més temen a Madrid: la tossuda unitat de l’independentisme.
Encara no està prou clar quin paper pot tenir la Crida en aquest tauler d’escacs. En tot cas, crec que pot ser un revulsiu que contribueixi a l’aclariment de moltes posicions nebuloses. I pot ser, si els partits actuals tenen la intel·ligència suficient per veure-ho, el pal de paller provisional que aglutini eficaçment l’independentisme fins al dia de la llibertat, a partir del qual els deixarà via lliure. Em penso que no soc pas sol a esperar (i si cal a exigir) que en aquesta tongada transcendental per al nostre país, la nostra classe política es comporti com gent madura i serena i no com criatures rebeques.
