La setmana passada es donava a conèixer per part del Govern de Madrid, com a gran fita de l’economia espanyola, que les ja curtes prestacions dels nostres pensionistes s’incrementarien per l’any vinent un 0,25%. Com a gran fita perquè sempre ha planat la temptació de congelar-les “a la grega”.
I es venia com juntament amb certa eufòria per la suposada recuperació de l’economia espanyola, com a miracle i motor d’Europa, aquella mena de patriotisme encobert d’heroïcitat que sovint els traeix. Passaran molts anys abans no es pugui afirmar que l’economia s’ha recuperat. I fins que no s’hagi recuperat la dignitat del sistema de prestacions socials no s’hauria de dir, ni amb la boca petita, allò tant típic i tòpic que fan servir els governs de Madrid de “Espanya va bien”. L’economia estarà recuperada quan les persones recuperin tot allò que han perdut els darrers anys en drets, en benestar, en sistema de salut, en tantes i tantes coses que hem perdut en aquesta sagnant crisi.
I perquè s’ha de qüestionar aquest increment de les pensions ? Doncs perquè significa retallar les pensions a persones generalment vulnerables. Perquè significa incrementar els seus ingressos per sota del que ho farà el cost de la vida, el cost d’omplir el carret de la compra amb llet, carn i productes bàsics. Un increment per sota del que ho farà el cost de la llum i els serveis més essencials de les llars al nostre país. I no cal ser cap guru de l’economia per preveure-ho. Només cal remuntar-se al que ha succeït els darrers anys i a la lògica. Incrementar les pensions per sota d’aquests nivells significa doncs, de facto, rebaixar el poder adquisitiu i la dignitat dels nostres pensionistes, i en un percentatge molt gran, de gent gran o molt gran.
Això estronca amb un sistema de valors. I és que les pensions signifiquen, en un model com el nostre, el reconeixement i solidaritat de les generacions del present envers les del passat. El reconeixement de l’esforç i sacrifici en recuperar el país, l’economia, la democràcia, i tantes i tantes coses. Un sistema de valors en el que la solidaritat intergeneracional impregna la justícia redistributiva i l’autonomia de les persones quan en un moment determinat ja no poden treballar per raons de salut o per l’inexorable pas del temps.
Però clar, qui decideix com s’incrementen les pensions no és el Govern català. La sobirania permet decidir el sistema de pensions i com s’incrementen aquestes cada any. El sistema centralitzat i de caixa única de Seguretat Social espanyol és, com amb sistema fiscal, un model comandat des de Madrid amb tot el que això comporta, raó per la que el marge per establir mecanismes diferents a Catalunya és zero. I en aquest terreny convé recordar que Espanya ha decidit tenir un dels pitjors sistemes de revalorització de pensions de la Unió Europea.
La sobirania que tant es demana per Catalunya en el terreny econòmic per ser un país capdavanter, també la necessitem per poder dignificar les pensions dels nostres herois. Els nostres herois perquè devem als nostres avantpassats i als avis que ens envolten el benestar del que gaudim –més o menys minso en paràmetres internacionals-, les escoles, les universitats, i tantes altres coses que s’expliquen pel progrés econòmic i per les insistents demandes populars que s’han hagut de convertir en realitat.
I podríem millorar les pensions dels nostres pensionistes o no ? Més enllà de les promeses de caire electoralista que es puguin fer, convé recordar que Espanya, i Catalunya, no és pas dels països que més gastes (o inverteixen) en pensions de la Unió Europea, ans al contrari, sempre ha estat per sota de les mitjanes. Amb aquesta dada tant neutre podem afirmar que una Catalunya sobirana, amb una economia que molts economistes comparen amb la de Dinamarca o altres països per raó de dimensió, podria fer-ho. De fet, no només podria fer-ho, sinó que no li caldria altra remei que fer-ho perquè els països més productius i competitius, són aquells que, alhora, inverteixen més recursos en polítiques socials.
Vist des d’una altra perspectiva; fer un país lliure és una extraordinària oportunitat per poder retornar als nostres pensionistes tot allò que els devem.
