Traducció de l’article en alemany.
Els nombrosos esdeveniments polítics i jurídics del darrer temps en el conflicte Espanya-Catalunya deixen sovint a l’ombra molts dels aspectes que han portat al creixement explosiu de l’independentisme.
La Cambra de Comerç de Barcelona ha publicat recentment un informe en el que es critica severament la política espanyola de infraestructures a Catalunya. Infraestructures adequades són imprescindibles pel progrés social i econòmic d’un país. I la imperdonable descurança de les catalanes és un dels mètodes espanyols per “mantenir Catalunya petita” Així mentres que la població de Catalunya és un 16 % i el PIB un 19 % del total espanyol, dels pressupostos espanyols només es preveu per Catalunya un 10 % dels mitjans previstos per a infraestructures, i d’aquest només se’n realitza un 50 o 60 %. Fins i tot el Foment del Treball, conegut pel seu refús a la independència catalana, estima el déficit de les infraestructures catalanes en el 10 darrers anys en 28.000 Milions d’euros.
Un dels importants aspectes d’aquesta deixadesa és el sabotatge permanent per part d’Espanya del corredor mediterrani de ferrocarrils, per facilitar un transport ràpid de mercancies per aquesta via. És un projecte molt important de la UE, que vol aconseguir que l’any 2030 el 30 % del transport de mercaderies es faci per aquest mitjà. Actualment només és de 17-18 %. Però a Catalunya, per manca d’alternatives només és del 3 %. Per la frontera catalano-francesa a la Jonquera circulen cada dia uns 10.000 camions, cosa que suposa, només en aquest punt, 800.000 tones de CO2 cada any.
Un altre “forat negre” és la insuficient comunicació dels grans ports de Barcelona i Tarragona amb les linies de ferrocarril i amb les autopistes. Malgrat repetides prometences de solucionar aquesta situació intolerable, segueix sense passar res. Així l’estat espanyol fins i tot ha incomplert contractes firmats, com p.e. amb l’empresa xinesa Hutchinson que ha invertit 5,5 milöions en un terminal de contenidors al port de Barcelona i segueix esperant els enllaços de comunicació promesos. També Tesla s’ha decidit per Brandenburg malgrat els esforços de la Generalitat per portar la nova fàbrica de Tesla a Barcelona. La premsa espanyola en dóna la culpa al procés independentista, però els motius reals són la manca de comunicacions satisfactòries (que depenen de Madrid) i les inseguretats polítiques i jurídiques a Espanya.
Un altre aspecte que es tracta sovint de forma tergiversada és l’espoli fiscal de Catalunya. Com hem informat aquí en altres ocasions, dels impostos recaptats a Catalunya, Espanya se n’enduu la part del lleó., però inverteix a Catalunya molt menys del que seria just per la proporció de població i del PIB. Això significa una sangonera d’un 8 % del PIB català, actualment uns 17.000 milions any per any. Des del 2002 el dèficit fiscal català no ha baixat mai del 13-000 milions. Això ha obligat al govern català (malgrat moltes mesures d’austeritat, més dures i severes que les d’altres regions espanyoles) a seguir endeutant-se per poder complir les seves obligacions constitucionals. En els tres anys 2014-2016 han “desaparegut” 50.000 milions cap a Madrid, mentres que el deute públic català ha augmentat en 17.000 milions.
D’això se n’obliden sempre tots als que tracten els catalans “d’insolidaris”. Si el dèficit fiscal només fos de la meitat no els caldria de seguir-se endeutant i en pocs anys tindrien superàvit.
Aquests desavantatges econòmics, però, ni són els únics ni potser són els motius més importants pel desig d’independència dels catalans. Però es mereixen que se’ls tingui en compte i no se’ls falsegi.
El lector alemany hauria d’intentar d’imaginar-se com seria si a Alemanya també regissin aquests “condicions espanyoles”. És a dir si el repartiment de la recaptació d’impostos entre el govern federal i els Lands no estigués regulat per comú acords, i enlloc d’això, els Lands haguessin de transferir el 90 % dels seus ingressos per impostos cap a Berlin, i només rebessin d’allà allò que el govern federal decidís cada any arbitràriament segons de l’humor que estigués. I si llavors s’haguessin d’endeutar -també els Lands que ara són contribuents al fons de compensació regional- mentres que Berlin dilapidés els diners en un inflament de la burocràcia i en inversions econòmicament insensates. Potser molts alemanys infatuats i mal informats jutjarien llavors de manera molt diferent el conflicte català.
