Un dels projectes engegats per l’ANC, “El país que volem”, es dirigeix a tots els ciutadans de Catalunya. Tothom pot contribuir a expressar com voldríem que fos una Catalunya independent i ho podeu anar seguint a www.elpaisquevolem.cat. Al final un grup d’experts refondrà les opinions rebudes en una mena de llibre blanc del futur del país, que serveixi de base a la política i a la ciutadania per tal de saber cap a on fem via. Pot ser interessant d’anar seguint les propostes que fa la ciutadania, moltes enraonades i encertades, altres molt utòpiques o partidistes. Ho aniré comentant de tant en tant, quan els esdeveniments de l’agitat temps que tenim davant nostre, em deixin algun forat. Avui, i dins d’aquest context voldria parlar aquí d’un aspecte en el que s’hauria d’aconseguir el máxim consens en la societat catalana: l’educació dels nostres infants.
L’actiu principal de Catalunya ha estat sempre la seva gent “que de les pedres en treu pa”. No tenim grans riqueses naturals, ni de combustibles fóssils, ni de metalls cobejats per la indústria internacional. Només en la mesura que la nostra joventut estigui capacitada per treballar en els camps més avançats de la tècnica internacional, estarem en condicions de conservar o de millorar l’estat de benestar que tots desitgem. Això, però, preparar els infants pel món del teball que conformarà l’aspecte material de la seva vida, només és un aspecte de l’educació que se’ls hi ha de facilitar. N’hi ha d’altres que després no es podran comptabilitzar en euros i cèntims, però que són igual d’essencials per la cultura i per la pau social del país que voldríem.
Permeteu-me aquí una breu referéncia a un aspecte de la brillant política escolar de la Generalitat que va ser brutalment escapçada per l’ultranacionalisme franquista. L’educació no es concentrava solament en l’ensenyament de les assignatures de coneixement cultural i tècnic. Un aspecte molt destacat en els poca anys que va poder viure aquell esclat educatiu exemplar, era el d’educar els infants com a membres generosament solidaris de la societat. La florida del moviment escolta en va ser una mostra. La catástrofe que va fer recular l’ensenyament oficial a Catalunya fins a nivells decimonònics només es va poder aminorar grácies a algunes iniciatives particulars que -en la mesura que podien- van conservar els métodes i els ideals d’aquella política exemplar que havia trobat el respecte i l’admiració del món cultural europeu. Els temps han canviat molt des de llavors, però la nostra Catalunya hauria de tornar a ser un referent positiu en el camp educatiu. Per tal d’aconseguir-ho, quins punts caldria tenir en compte? A ben segur n’hi ha molts.i pretendre, com a llec, ser exhaustiu, seria de ximple. En citaré però un parell o tres dels que crec més importants.
El primer és l’especial dignificació social de la figura de l’ensenyador, tant si és catedrátic d’universitat com si és mestre d’escola primària. Sense mestres ben qualificats i ben remunerats no anirem enlloc. Aquella antiga dita: “passa més gana que un mestre d’escola”, o el trist espectacle del temps franquista en el que molts mestres per arribar a fi de mes havien d’agafar una o més feines extres, haurien de passar per sempre més a la història. Les escoles públiques catalanes haurien de ser puntes de llança de l’ensenyament. Cap residu polsós dels temps i dels métodes de l’antigalla. És clar que això significa uns costos. Però com va dir un president americà (crec recordar que va ser en Kennedy): “Hi ha una cosa que és molt més cara que l’educació: la no-educació”. Si la societat no respecta i no té una especial estima pels educadors dels nostres infants, no podem esperar que aquests els hi tinguin respecte, amb les fatals conseqüéncies que això té ja a molts països.
Un altre punt que seria criminal d’oblidar, és que als infants d’una Catalunya independent se’ls hi hauria d’ensenyar per quin motiu viuen en un país més lliure que els seus pares o els seus avis, i com s’hi va arribar. I això no solament perquè l’oblit de la pròpia història és sempre molt perillós, sinó (i potser sobretot) per tal que en treguin un ensenyament molt clar i molt necessari per la resta de la seva vida: que no s’han de conformar en ser sempre objecte passiu de les decisions d’altres, que depèn de cadascú de nosaltres fins a quin punt ens deixem portar per camins que no sempre volguem, i que allò que un de sol no podria aconseguir mai, pot aconseguir-ho unit amb altres, amb entusiasme i amb feina ben feta. Se’ls hi ha d’explicar als infants, no sols el que ha representat el cooperativisme i el sindicalisme a la història moderna en general, sinó que ha representat per un país com el nostre, amb un estat sempre en contra, tenir un Òmnium Cultural, una ANC, i totes les altres associacions que les han precedit o que hi han col·laborat. Que comprenguin que -a part de trobar uns líders polítics adequats- aquesta empenta del poble (d’un poble del que els infants puguin tenir motiu de sentir-se’n orgullosos) haurá estat el pes principal que haurà fet caure el plat de la balança de la història a favor de Catalunya. A les escoles no hem de fabricar súbdits, sinó ciutadans conscients i amb el valor de no desentendre’s del bé comú.
I finalment, s’ha d’ensenyar als infants que la convivència humana i el manteniment de la pau social té sempre un preu: la capacitat de compromís. Una capacitat que no pot ser il·limitada i que té unes fronteres molt clares allá on una claudicació produeix víctimes en un grau insuportable. Però que ha de ser prou extensa i flexible, sabent que gairebé sempre hom només té una part de raó i que altres poden tenir-ne altres parts.
Si els nostres infants acaben l’escola amb aquests fonaments ben apresos, no haurem de tenir cap por pel futur del país.
