L’agost de l’any passat, en un article al MD, vaig tractar el PSC de malalt greu, la malaltia del qual s’agreujava dia a dia i que en la seva forma actual no tenia cap futur a Catalunya. Des de llavors les coses han anat de mal en pitjor. D’una banda, una directiva que s’ha desmarcat completament del que desitja ja una majoria del poble català i d’allò que desitja (segons les enquestes) un 30 % dels seus electors. D’una altra banda, uns grups dissidents, molts dels quals sembla que encara somnien de poder reencarrilar el partit cap a posicions sobiranistes, i que no es decideixen a donar el cop de porta que caldria,
És comprensible que costi d’anar-se’n d’una família política en la que hom ha esmerçat molts esforços i molts anys de la pròpia vida. Però si aquest sentimentalisme (i no uso la paraula de cap manera en sentit pejoratiu) porta a haver de renunciar a les pròpies conviccions en un tema d’importància vital, ha de venir un moment en el que un polític, si vol seguir essent-ho, s’ha de decidir: o s’és amo dels propis actes o s’és manipulat pels que l’empenyen en una direcció equivocada.
El creixent malestar entre els sectors catalanistes del PSC ha motivat la creació de “corrents d’opinió” dins del partit (els que encara no es decideixen a sortir-ne) i d’un minipartit, la NECat d’Ernest Maragall. Però tot això no porta enlloc. No fa gaire (Punt-Avui, 12.07) es podien llegir dos opinions ben contrastants i aclaridores. D’una banda, Joaquim Nadal demanava a tots els del sector crític del PSC que “sumessin esforços”, i creia que dins del partit “es comença a configurar una majoria silenciosa d’esquerres i catalanista”. D’altra banda, Celestino Corbacho abocava una galleda d’aigua freda sobre aquestes esperances i deia ben clarament que : a) la majoria del partit està a favor de la declaració que s’ha signat a Granada, i b) que el PSC “no és un partit independentista ni ho serà mai”. Voilà! Més clar l’aigua (gelada).
No sóc tan ingenu de creure que en les vacil-lacions per refundar un socialisme català no hi juguin un paper molt important les finances. Costa de deixar un partit amb la caixa assegurada, per fundar-ne un que començaria amb les butxaques buides. Però qui no tingui el valor de fer-ho haurá d’acceptar més tard una pérdua radical de tota importància en el nou ventall polític català. Em sembla que això ja es pot veure avui ben clar. Però per qui vulgui seguir somniant, mirem d’obrir-li els ulls i les orelles.
Avui per avui ja no pot dubtar ningú, crec jo, que el futur immediat de Catalunya només té dues alternatives clares: o s’aconsegueix la independència, en el termini que sigui i amb les dificultats que siguin, o Espanya aconsegueix d’impedir-la (amb els procediments que sigui) i Catalunya es converteix en un focus de conflicte europeu, amb desobediéncia civil massiva, manifestacions com a Turquia i Egipte, i un rebuig encara més general contra la sobirania espanyola i les seves institucions. En tots dos casos, els partits que no s’hagin declarat obertament per una sobirania catalana pròpia es trobaran en una situació entre incómoda i impossible. Si hi ha independència, perquè es posará a la llum del dia la seva enorme curtesa de vista. Si no n’hi ha, quedaran com a servidors d’uns estaments forasters, o per dir-ho clar, com a botiflers del segle XXI. És aquesta situació a la que s’arrisquen els socialistes catalans de bona fe, si no s’atreveixen a donar un pas fort endavant que els permeti de jugar un paper important en la Catalunya futura. I aixó no poden ajornar-ho, perqué ja ara el paper principal del centre-esquerra que ells havien tingut fins fa poc, l’ha agafat ERC molt merescudament.
No es tracta aquí d’investigar quines diferències o concordàncies hi ha en política social entre l’ERC i un PSC no sucursalista. Que en una Catalunya independent s’arribés a una fusió de les dues forces, que totes dues tinguessin un lloc propi i útil, o que un dels dos partits a la llarga desaparegués, totes són possibilitats existents i serà el poble català en el seu dia qui decideixi el suport que vulgui donar a cadascú.
El que fa mal és veure com gent de vàlua, el patriotisme de la qual ningú no por posar en dubte, encara fa el joc als que “volen canviar-ho tot per tal que tot segueixi igual”, com algú va dir en certa ocasió històrica.
Per què segueixen somniant impossibles els dissidents que no s’atreveixen a deixar la cleda? Dia a dia ja senten el que diuen els altres, des de Navarro i Lucena a Camacho, des de Felipe Gonzàlez i Bono fins a Rubalcaba i Cia, tots entonen la mateixa melodia: independència, mai; federalisme, amb comptagotes i només de nom. I no parlem ja del darrer sainet sobre el “protocol parlamentari”, que faria riure si no fes plorar.
Per què no s’uneixen tots i no surten a la palestra real, allà on el país els espera? Que s’anomenin com vulguin. Potser (com jo suggereixo al gravat de dalt) Socialistes Independents de Catalunya, o Partit Socialista Català independent (l’adjectiu “independent” és el decisiu)? O potser, m’és igual, s’ajuntin tots a la Nova Esquerra Catalana d’en Maragall?
Que no se n’oblidin: el temps se’ls hi escapa a grans gambades. I que no s’enganyin ells mateixos: dins del PSC/PSOE no podran aconseguir res de res i cada vegada quedaran més arraconats. Podran fer una declaració per aquí i una entrevista per allà, però d’utilitat pràctica no en tindran cap, perquè amb l’ajuda dels Navarros, Lucenas i Cia. el PSOE si que ho té tot “atado y bien atado”.
Potser ja és hora que el sector catalanista del PSC es posi hora al despertador, perquè si segueixen dormint quan tots els altres ja fa estona que tresquen, no caldrá ni que s’aixequin.
