Escolto i segueixo una discussió sobre si Céline era o no un gran escriptor. A mi, val a dir-ho, Viatge al Fons de la Nit és una novel·la que m’encanta. Què dic, m’encanta! M’entusiasma. Ara: ¿què s’entén per grandesa? No ho sé, diu un, la grandesa és una cosa que admet diversos punts de vista. És, naturalment, l’apoteosi, l’home elevat a ses facultats supremes. Però també pot ser, en cert sentit, alguna cosa semblant a la follia, certa classe de desequilibri, en molts casos una deficiència profitosa, una anomalia, un accident. Céline era metge, a més. Però bé, diu l’altre, el que jo voldria saber és si la fama ha de formar part de la grandesa (i en aquest punt penso, no ho puc evitar, en Pere Navarro, posem per cas, o en la senyora Sánchez-Camacho -que no sé si són famosos, però sí molt coneguts, tot i que mancats de qualsevol idea de grandesa). I encara un tercer, que també pren part de la discussió, deixa anar que la grandesa no necessita que se’n parli per existir. Sí, em sembla que té raó. Céline era un cabró. I així arriben a una conclusió que no sé pas si em convenç del tot: la fama no tan sols forma part de la grandesa, sinó que és alguna cosa més. N’és la prova, l’única evidència. Tota la resta no és res, tota la resta és debades. Qui és famós no pot fracassar; ja ha triomfat. I és que, al cap i a la fi, ens aveníem a base d’indiferència (Céline, al seu Viatge…). I els amics de veritat no existeixen, t’aviso.
