Assistim a una nova onada de violència als carrers del nostre país, acompanyada de suports de tota mena a les xarxes socials. La gravetat de la qüestió, tanmateix, procedeix d’un estrat més profund no estrictament circumscrit al recent cas de Can Vies. Parlo de la pròpia manera d’entendre el terme “violència” i dels usos d’aquest concepte proposats per determinats sectors de l’esquerra.
L’exemple de la problemàtica és claríssim en dues situacions recents. Fa uns dies, ICV condemnava la violència exercida vers el Partit Popular durant la campanya electoral europea, però ens recordava immediatament que hi ha altres formes de violència que també s’han de condemnar, referint-se a diverses situacions de problemàtica social generades per la crisi –i segons el seu criteri— per les polítiques provinents de la dreta. L’altre exemple el trobem en David Fernàndez, membre de les CUP al Parlament, quan protagonitza un gest retòric semblant al dir allò de “la violència no és mai una opció, sinó una imposició”, argument que sembla pretendre fer-nos veure que la violència que s’ha viscut els darrers dies té una raó justificada: la pròpia violència exercida sobre la gent per part de l’autoritat o el sistema, a la qual cal respondre. Tots dos exemples insinuen la justificació de la violència anti-sistema per ser resposta a la violència del sistema.
El problema de fons sembla clar: no disposem, tots plegats, d’un correcte enteniment del fenomen de la violència. Tristament, els autors de justificacions com les anteriors acostumen a ser també aquells que ridiculitzen als qui es preocupen per trencar-se el cap intentant entendre les idees polítiques. “Hauries de baixar més al carrer”, et diuen, on se suposa que hom pot tenir un major enteniment de la realitat (per l’original d’aquesta crítica val més anar a ‘La ideologia alemanya’ de Marx i a la seva crítica als hegelians). El cert, tanmateix, és que sense un bon enteniment de les idees i conceptes que acompanyen les realitats humanes, apareixen problemes greus com els que vivim. Quan no hi ha un correcte enteniment d’allò que és la violència, deixem espai als apòstols de l’apel·lació a la realitat material per jugar amb els conceptes i posar en perill elements essencials d’una societat democràtica. Un atur desproporcionat és violència? La situació d’un jove que ha pencat de valent tota la seva vida, obtenint resultats acadèmics excel·lents, que parla idiomes i té experiència a l’estranger i, tanmateix, no té un lloc en l’espai professional que voldria, això és violència? Una família que es veu obligada a deixar el pis perquè ja no pot pagar la hipoteca, això és violència? Respondre una qüestió com aquesta, per respecte, mereixeria un estudi extens. Provisionalment, però, podem sospitar que aquestes lamentables i sovint traumàtiques situacions poden ser injustícies, poden ser conseqüències d’errors polítics profunds o poden ser, senzillament, culpa dels propis errors o mancances dels agents que les protagonitzen, qui sap. Ara bé, un estudi atent probablement mostrarà que totes elles són quelcom ben diferenciat de la violència i –per tant— no hi ha cap raó justificada per apel·lar a la mateixa violència com a resposta.
En aquests dies lamentables pel país cal fer una doble condemna: als violents i a aquells que, des de la manipulació dels conceptes, pretenen justificar la presència de la violència en el si de la política democràtica, aquella que hauria de tenir en la paraula i en l’acció pacífica conjunta dels ciutadans –per mostrar acord o desacord— els principals fonaments. Curiosament, aquells que mostren un menyspreu tan notable pel correcte enteniment i ús de les idees, camuflant-se en un suposat major i més pur interès per les realitats del carrer, són els que reclamen democràcies més directes i aprofundides. Si no es cuiden les paraules i les idees, tanmateix, la democràcia es fa malbé afectada d’una sofística malintencionada.
