Els reultats de les eleccions del 22 de setembre determinaran quin govern hi haurà a Alemanya en un període crucial de la història de Catalunya. Això sol, per nosaltres, ja dóna una molt especial importància a aquests comicis. La data també ens és favorable ja que (si com sembla probable la consulta és fes el 14 de setembre de l’any que vé) ens dóna un any de coll per fer, tothom que pugui, una tasca seguida i discreta de sensibilització de la política alemanya per als nostres problemes.
Voler predir els resultats d’unes eleccions comporta sovint el risc de fer un ridícul esclatant. Jo, és clar, no seré ni tan presumit ni tan tanoca de voler predir exactament el de les properes eleccions federals alemanyes. Només voldria emetre una opinió personal sobre el tema, basada en el meu seguiment de la política alemanya des de fa dècades, i en els comentaris dels medis d’informació i de la gent del carrer.
Quan, ja fa mesos, es van convocar aquestes eleccions, el panorama polític previsible llavors era diferent del que hi ha ara. Semblava impossible que l’actual coalició pogués renovar mandat i es preveia una difícil formació de nou govern amb més d’una variant possible. Però des del juliol es perfilá cada vegada més la possibilitat de que els liberals del FDP aconseguissin prous vots per entrar al nou parlament i per poder entrar novament a un govern CDU-FDP. Després va venir tota la traca que va armar el Sr. Snowden i l’afer de l’espionatge americá a Europa i sobretot a Alemanya. L’oposició ho va fer servir de seguida per atacar el govern Merkel i sobretot la persona de la cancellera. Al final i després d’alçar molta polseguera, aquests retrets de l’oposició s’han convertit en un gol a la pròpia porteria ja que la col·laboració entre els serveis secrets alemanys i americans va ser acordada en temps del govern de socialistes i verds del canceller Schröder. A més sembla que no es tracta de tants milions de dades com es deia i que la majoria es refereix a Afganistan, Iran, Pakistan, etc. i no a dades dels ciutadans alemanys. En aquest punt, doncs, l’afer afecta a tots els partits alemanys i per tant de cara a les eleccions és relativament neutral.
A judici de la majoria dels observadors (i com és molt lògic)el factor més important en la decisió dels electors alemanys serà la situació de l’economia, de l’atur, i de les perspectives personals de cadascú en aquests dos aspectes. Però això va molt estretament lligat a l’evaluació de la personalitat dels polítics i de la confiança que aquests despertin en la població. I aquí ens trobem amb un fenòmen tan poc usual a Alemanya com a la d’altres països: la popularitat d’un cap de govern, en aquest cas Àngela Merkel, que va molt més enllà dels límits del seu electorat estricte i que sembla imbatible per molts esforços que faci l’oposició i encara que algun dels seus ministres faci de tant en tant algun nyap. Les darreres enquestes donen al CDU, el partit de Merkel, un 40 % dels vots, però els alemanys que desitgen que Merkel segueixi al cap del nou govern passa del 60 % (quina enveja per en Rajoy, oi?) mentres que el seu opositor, el socialdemòcrata Peer Steinbrück, és més a prop del 20 que del 30 %. Una primera afirmació, doncs (si a darrera hora no hi ha un terratrèmol polític inesperat) és que Àngela Merkel seguirà al cap del govern federal, indiferentment de quina coalició formi aquest.
La continuitat de la coalició actual del CDU amb els liberals del FDP, que des de fa poques setmanes sembla altra vegada possible, depèn de dos factors: que els vots del CDU es mantinguin al seu nivell actual o no en baixin gaire i, sobretot, que el FDP superi la barrera del 5% necessari per obtenir escons. A les enquestes, durant molts mesos, el FDP, agitat per divisions i picabaralles internes, no aconseguia passar del 4 % i gairebé tothom el donava per mort i enterrat parlamentàriament. Però el partit s’ha consolidat, ha arribat a una convivéncia acceptable entre la vella guàrdia del partit i els nous caps joves, i un d’aquests, el cap del partit Philip Rössler (ministre d’economia i vicepresident del govern) ha imposat la seva autoritat de manera convincent. El resultat és que el FDP ha recuperat la confiança dels seus electors tradicionals i ja navega pel damunt del 6 % d’expectatives de vot. Si els dos partits aconsegueixen sumar un 45 % de vots tindran la majoria suficient per renovar l’actual coalició.
Un factor que dificulta molt l’estratégia de l’oposició és el pragmatisme de la cancellera. Si Merkel troba bona alguna proposta electoral dels altres partits l’incorpora al seu programa, amb la qual cosa resta arguments als altres per argumentar sòlidament en contra. Hi ha, però, una diferència de pes: les promeses de la cancellera les fa sempre amb la rreserva “si la caixa de l’estat ho permet”. Els socialistes i els verds no fan aquesta salvetat i volen finançar els milers de milions que costaria el seu programa augmentant els impostos dels més rics. Això teòricament sona molt bé, però a la pràctica els números no surten. Ja ara, el 10 % de la població amb ingresos més elevats paga el 50 % dels impostos que es recapten al país (passa això a Espanya?). Segons estudis d’economistes de prestigi (i sense ulleres ideològiques) si només s’augmenten els impostos que hagin de pagar les fortunes realment grans, la xifra supletòria recaudada seria una fracció molt petita dels diners que caldrien. I si s’eixamplés la base dels afectats, llavors qui rebria seria la classe mitja del país que és l’espinada que aguanta tot l’edifici econòmic i social, i s’absorbiria una part important del capital que cal per a inversions i investigació. El remei seria pitjor que la malaltia.
Si, per les raons que sigui, els resultats fossin diferents, si CDU i FDP no aconseguissin la majoria, l’única solució que es veu factible és una coalició CDU-SPD, com la del primer govern Merkel, i això obligaria a compromisos per totes dues bandes, que potser enterbolirien sensiblement les perspectives actuals del país. Una coalició entre el CDU i els Verds, que numèricament fos possible, toparia amb la incompatibilitat tant del personal dirigent com de les fites polítiques dels dos partits.
Resumint-ho, doncs, la probabilitat que sembla ser més gran és que la nova coalició sigui la mateixa que l’antiga. I si els resultats no ho permetessin (una alternativa cada vegada més dubtosa) l’anomenada “gran coalició” entre el CDU i el SPD. Altres possibilitats les dóna tothom per descartades (una col·laboració del SPD i dels Verds amb “l’Esquerra” no la vol la majoria dels electors dels primers). Com deia el “Frankfurter Allgemeine” en el seu editorial del 24 de juliol: “Mentres la crisi econòmica que sacseja Europa gairebé ni es noti a Alemanya,i mentres no hi hagi cap esdeveniment molt gros que trenqui la tranquil·litat de l’estiu, la lluitadora Merkel no s’ha de preocupar gaire”.
Què representa això per Catalunya? El meu modest parer és que en el moment que a Catalunya esclati la traca de debò ens pot ser més favorable que a Alemanya governi Àngela Merkel que no pas qualsevol altre polític. Per què? Com he dit sovint al MD, Merkel és una persona molt racional i pragmàtica que pot ser més accesible que altres als arguments econòmics catalans i a les perspectives de a) convertir Catalunya en un contribuent net per a la UE, fent costat a Alemanya, i b) la disposició catalana a no desentendre’s d’una part raonable dels deutes de l’estat central espanyol, si aquest entra en negociacions serioses amb els catalans. A més Merkel és una persona amb un prestigi ja fet i amb una autoritat indiscutida admesa pels seus col·legues europeus, que no és producte de cap “imposició per bigotis” sinó per una alta capacitat de convéncer als altres i de fer d’eficaç mediadora quan cal. Aquest prestigi, un altre polític podria intentar de guanyar-se’l amb una posició populista posant-se al costat dels escèptics o dels que puguin ser més influits pels poöítics espanyols (no dic “per en Rajoy” perquè aneu a saber quan durarà a la seva cadira actual).
En tot cas, a partir del moment que Àngela Merkel hagi format nou govern (amb la perspectiva de quatre anys de tranquil·litat electoral) hauria de començar una ofensiva catalana informativa, directa, ben fonamentada i prou discreta com per no aixecar llebres abans d’hora, tant d’instàncies del govern català com de les entitats civils actives en aquest procés. És possible que un dia (potser no gaire llunyà) tots els catalans que ara li diuen tots els penjaments del món a la cancellera alemanya, l’hagin de reconéixer com un dels pilars fonamentals que hagi fet possible una ajuda decisiva europea. No se’n pot tenir avui, és clar, cap absoluta seguretat. Però les probabilitats de que es produeixi aquesta actitud positiva de Merkel les considero molt elevades. Els catalans ho hauríem de fer molt malament perquè ens espatlléssim nosaltres mateixos les nostres possibilitats.
Amics lectors: després de les eleccions alemanyes en faré una anàlisi al MD. I si m’he errat de comptes, faré totes les penitències exigibles…
