Tal com informa l’Observatori contra l’Homofòbia, de les 113 incidències registrades contra el col·lectiu LGBT+, el 62,8% no es va denunciar. Tot i que, el nombre de delictes contra el col·lectiu s’ha anat incrementant progressivament, el percentatge d’incidències no denunciades no es redueix. Fins a 1988, tenir una conducta LGBT+ a la via pública podia fer que fossis detingut per delictes contra l’ordre públic per part de les forces de seguretat de l’Estat.
Per tal de combatre la LGBTfòbia, i fer que el col·lectiu LGBT+ se senti segur davant l’increment de l’extrema dreta i l’increment de delictes contra ells, cal abordar-la des de diverses perspectives. La primera és la perspectiva política/social, més dirigida a la societat, i la segona és la perspectiva policial, adreçada als cossos de seguretat pública, que són els garants d’aquesta seguretat. En aquesta columna trobareu la segona perspectiva, tot i que la primera no es quedarà de costat com és veureu més endavant.
Partint del context actual, on Mossos d’Esquadra, Policia Nacional i Guàrdia Civil, tenen agents en formació i formats en delictes d’odi, existeix una desconfiança del col·lectiu LGBT+ cap als cossos de seguretat pública arreu. És per aquest motiu que països com el Regne Unit han apostat fermament perquè els cossos de seguretat pública o policials ensenyin correctament els seus agents les necessitats existents per tal que qualsevol homosexual, lesbiana, bisexual i transsexual confiï en el sistema policial.
A conseqüència d’això, existeixen perfils públics a les xarxes socials com LGBT+ Police o els més específics depenent de cada regió policial, com Surrey o Essex, on es fan visibles dues coses molt importants: existeixen policies obertament LGBT+ i que el cos policial pertinent es forma, i participa, en actes organitzats per organitzacions a favor de drets LGBT+.
I vós preguntareu sobre per què és tan important això. Un dels principals motius pels quals no es denuncia un delicte així és per desconfiança cap a la policia, com també per vergonya o fins i tot por per mostrar públicament l’orientació sexual. És per aquest motiu que és molt important donar visibilitat als agents del mateix col·lectiu o inclús que sigui algun d’aquests agents qui tracti amb la víctima.
És necessari fer campanyes públiques per tal de reduir aquesta desconfiança que existeix del col·lectiu LGBT+ caps als cossos policials, i per això el primer pas és eliminar la vinculació existent entre masculinitat i policia. El fet existent que per molts és obvi, que es pot ser home i homosexual alhora, per molta gent no ho és, igual que es pot ser dona i lesbiana, per tant des de la política s’ha de perdre la por a generar malestar al respecte, perquè aquest malestar que es pot ocasionar en gran part és fruit del desconeixement.
Cal explicar-li a la ciutadania, que en molts casos en públic diu que és ‘oberta’ però en realitat no, el mateix que va fer Suècia o Nova Zelanda amb les Forces Armades, una persona LGBT+ et protegeix igual que una que no. O si es vol anar més enllà, hi ha una campanya que es preguntava si en cas d’auxili no li demanaries a un policia si aquest era del col·lectiu LGBT+.
Un cop desvincules masculinitat, i totes les connotacions negatives que té aquesta, dels cossos policials, és el moment d’exposar de forma clara que existeixen agents LGBT+, oficials LGBT+, i que dins del cos treballen amb normalitat, sense exclusió, sense assetjament, etc. I que en el cas que existeixi una mala praxi per part d’algun company, existeixen els mecanismes per denunciar-ho i com aquests mecanismes funcionen, eliminar-ho.
Això és important que existeixi, tot i que no que es faci públic, perquè qui ha de saber que pot treballar segur tal com és, és el propi l’agent. És per aquest motiu que no caldria una campanya mediàtica generalista com podia ser la primera.
Per tant a mitjà termini ens trobem en un context on en l’àmbit general la ciutadania està informada que existeixen agents LGBT+. I com a part de la ciutadania el col·lectiu LGBT+. I per altra banda veiem com els agents LGBT+ tenen visibilitat pública i corporativa, com també el suport dels mateixos cossos on estan integrats, i com el mateix cos i l’Estat vetllen perquè no pateixin homofòbia ni dins, ni òbviament fora del cos de seguretat pública.
És llavors quan caldrà revisar si s’ha aconseguit disminuir la desconfiança entre el col·lectiu LGBT+ i els cossos de seguretat pública existents, perquè en cap cas partim de la premissa que calgui avançar per la via legislativa, sinó per la via de reformar protocols, i més amb les formes i en el fons que no pas el marc existent.
Concloent, serà formulant de nou la projecció dels cossos policials, com també donant visibilitat als agents i oficials LGBT+ de les forces públiques, com establint mecanismes ministerials per denunciar sense pors un tracte discriminatori per part de l’agent o oficial de torn.I col·laborant de manera distesa els cossos policials amb les organitzacions LGBT+, es trencarien moltes parets de vidre.
Cal avançar i fer front a la no-denuncia, un dels principals reptes existents en aquest camp avui.
Imatge: Wikimedia Commons – Tim Evanson from Washington, D.C., United States of America.
