Imatge: Mònica Anfrons

M’agraden les persones que hi van de cara, les que no tenen por de dir el que pensen, les que es llancen a la vida sense xarxa.

M’agraden les persones que riuen, amb motius i sense, amb la certesa que així s’obren nous camins. Les que són fidels a si mateixes, als seus principis, a les seves creences, a la seva manera d’entendre la immensitat d’aquesta tragicomèdia. Les que compleixen les seves promeses.

M’agrades tu. 

I la teva flama incombustible.

Perquè s’alimenta d’esperança i d’il·lusió.

Perquè ens diu que SÍ ES POT.

Glòria Berbel
És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.
Article anteriorSobre la Seguretat i el Col·lectiu LGBT+
Article següentLes dones amb llum