Sovint diem que tenim la gran sort de viure en un règim polític de llibertats. Llibertat individual, col·lectiva, de creences, d’ideologia, econòmica, i de tota mena; i que som uns afortunats, perquè mai en la nostra Història la gent d’aquest país ha gaudit de tanta llibertat. Anem, doncs, a celebrar-ho!
Segur? Som tan lliures com ens volen fer creure? Som més lliures que fa 20 anys, 30 anys, 50 anys, 80 anys, 100 anys?
A aquesta pregunta hi podem respondre que en alguns aspectes el marge de llibertat de les persones és notòriament més ampli que en el passat, per exemple, pel que fa a l’expressió de les idees polítiques o de les creences religioses. Però en general, no n’estic tan segur de què, des del punt de vista de la llibertat, tinguem gaire a celebrar. Potser si des de d’altres punts de vista que com ara la seguretat, la redistribució de la riquesa, l’ecologia, el paisatge, i no sé quants arguments més que s’utilitzen, de vegades amb raó i d’altres no tant, precisament per restringir la llibertat de les persones.
Només cal atendre a la normativa que regula qualsevol àmbit de la vida humana per adonar-se de què mai abans en la Història la nostra llibertat ha estat tan “vigilada” o parametritzada. La diarrea normativa dels legisladors europeu, estatal, autonòmic, local, les muntanyes de directives, reglaments, lleis, decrets, ordres, ordenances, instruccions, protocols que regulen el nostre dia a dia és descomunal. I, afegiria, massa sovint poc justificat i fins i tot irracional.
Si un pagès vol tallar un arbre ha d’iniciar un expedient administratiu i obtenir el permís corresponent, si un pagès vol construir un cobert de fusta de dos metres quadrats de teulada i sense parets per aixoplugar quatre estris del camp ha de presentar un projecte constructiu, planells, i pla d’execució d’obra tot signat per un arquitecte i visat pel Col·legi d’Arquitectes, si tens la desgràcia de què et parteixin la finca per fer-hi una carretera i hi troben alguna resta arqueològica – de les quals el país n’és ple – has begut oli, si vols engegar qualsevol negoci absolutament normal et cosiran a permisos i tràmits i taxes els d’incendis, els de medi ambient, els de salut, els d’urbanisme i els d’hisenda, si circules per l’autovia de Palafrugell a Palamós et multaran si passes de 80 km/h encara que la situació del trànsit permeti sense cap risc ni perill anar a 120 km/h o més, si puges en un petit kaiac sense xalec salvavides t’abordarà a 20 metres de la costa la llanxa de la Guàrdia Civil tractant-te com si haguessis comès un delicte, si vols viatjar en avió abans t’hauràs de treure el cinturó i les sabates i passar per un arc de seguretat, si vols aparcar al carrer ja no és possible sense pagar, a l’autopista hi ha càmeres cada 500 metres com si fóssim en un estat policial … perquè seguir …
La nostra vida és plena d’ordres i entrebancs establerts per parlaments i governs destinats a restringir la nostra llibertat individual en totes i cadascuna de les seves vessants. Això es fa sempre per prioritzar un valor suposadament superior a la llibertat.
La meva opinió és que se’ns n’ha anat la mà. Una cosa és el descontrol i la selva, però una altra de ben diferent és matar la llibertat de cadascú de nosaltres de forma sistemàtica i desproporcionada i sovint inútil per valors suposadament superiors com l’ecologia, l’urbanisme, el paisatge, la seguretat, la redistribució de la renda, o l’afany recaptatori de les administracions.
Aquestes ratlles són un crit de llibertat. Parlamentaris, governants de tota mena: no ens ofegueu més. No treballeu tant i, sovint, tant inútilment. Si continueu regulant – posats a fer, perquè no treieu un decret de com procedir en la utilització dels lavabos públics i multem o encara millor emmanillem i detenim a qui no es renti les mans? – dic, si no atureu aquesta voràgine reguladora, matareu el millor que tenim, que és la llibertat personal.
Diguem-ho fort i clar: en termes generals i pel que fa al dia a dia, no som més lliures que fa 20, 30, 50, 80 o 100 anys.
