UDC té, a les Corts espanyoles, un diputat que sembla etern. Josep Sànchez-Llibre, el germà d’en Dani de les cloïsses. No se li coneix fins ara cap aportació digna de ser esmentada, cap repte complert. És d’aquells “nacionalistes” disposats a ser-ho tota la vida perquè mentre Catalunya no sigui reconeguda internacionalment com a nació lliure i independent ell podrà continuar remenant la cua per despatxos i passadissos i no fent res. “Jo no sóc independentista, sóc nacionalista”. Bé, o és tonto, o ho fa veure, o pretén enganyar el personal, o tot plegat alhora. Ser nacionalista, ser catalanista, aspirar per damunt de tot a la llibertat de la nació que és Catalunya, és molt cansat, de vegades fins i tot avorrit, tens la sensació de repetir-te continuadament, caus en moments de desesperança i, sobretot, tens moltes ganes de deixar de ser-ho. No és pas el cas del diputat Sànchez-Llibre. No fa pas la sensació d’estar-ne gens, de cansat. Ell viu de ser nacionalista i no sembla pas disposat a fer cap pas que el porti a haver ser només català. És tan gris! D’altra banda, a mi m’agrada que a Espanya, i a segons quins sectors de Catalunya mateix, no ens puguin veure. Això de la “catalanofòbia”. Em sembla molt bé, vol dir que anem pel bon camí. Ara: Sànchez-Llibre no s’hi sent còmode i creu que per apaivagar-la fóra bo que hi hagués ministres de CiU a Madrid. Home! Ser ministre del país enemic del teu país, del país que vol el teu sotmès i eliminat! És molt gros, i ja es veu que n’hi ha alguns d’Unió que són així. “Comodons” instal·lats i que menteixen. Cremaran com una teia al foc de l’infern quan hi vagin. A l’altre costat, la recomanació de Mn. Ballarin: ser catalans i prou. Però a totes. El que passa, mossèn, és que ens cal la independència. I amb gent com el diputat Sànchez-Llibre és ben clar que no hi arribarem perquè es tracta de vividors buròcrates, catalans neutrals i covards. Catalanets domesticadets, en encertada accepció d’Antoni M. Piqué. Catalans espanyols, en definitiva.
