Estic llegint aquest document històric d’importància cabdal, que és el “M’explico” de Carles Puigdemont, amb la col·laboració redaccional de Xevi Xirgo. Només en porto llegida una tercera part, però ja tinc un munt de notes de passatges a recordar. I avui i aquí voldria remarcar-ne un, que afecta directament al capteniment de tots els catalans en el conflicte que ens enfronta amb els manaires espanyols.
És el que parla del partit final de la Copa del Rei, a Madrid, el 22 de maig del 2016, entre el Barça i el Sevilla (pàg. 126). Ve el moment que sona l’himne espanyol i se senten xiulets. Puigdemont, conscient que les càmeres de televisió espanyoles i estrangeres volen captar quina cara hi fa, es manté impassible. I el seu comentari és: “Què faries si l’himne que sonés fos la Marsellesa?”. Total respecte. “Jo tinc un gran respecte pels himnes. I en el fons xiular l’himne espanyol és continuar en el marc referencial espanyol. Que facin el que vulguin, és una decisió dels espanyols. Posar-te en el que fan els espanyols no deixa de ser una manera d’estar espanyolitzat”.
I aquesta és una trampa en la que moltíssims cauen avui sí i demà també. Per exemple ara amb tot l’enrenou amb Joan Carles I, la família reial, i les complicitats del govern i dels poders fàctics espanyols. Molts diran: mentre no haguem sortit d’Espanya tot el que hi passa ens afecta i no ens en podem desentendre. D’acord, però fem-ho sempre en segon o tercer terme, sense perdre mai el sentit de les prioritats. I la prioritat dels independentistes és la independència, i tot el que es digui i es faci ha d’estar dirigit a la consecució d’aquesta fita vital. I qui no ho fa, que no es digui independentista. Tothom té tot el dret a preferir altres solucions per Catalunya, per utòpiques i irrealitzables que ens puguin semblar. Però que quedi clar que amb la independència no hi tenen res a veure. I totes les maniobres de cara a obtenir una majoria electoral per a aconseguir la presidència de la Generalitat autònoma (i en això hi ha involucrada tant gent d’ERC com del PdeCat) entren dins del marc espanyolitzat que Puigdemont refusa.
I molt en línia amb aquesta manera de pensar del nostre President legítim, és una altra frase d’ell (pàg. 131) en la que diu que una cosa que el treu de polleguera són “les baralletes internes de la política. Hi ha gent que es pensa que això és la política, i la política no és això; això és estèril i em fa perdre el temps”. I aquell dia (som al 3 de juny del 2016) està fart i cansat, ho deixaria tot i se’n tornaria a casa.
Aquest és un dels trets primordials de Puigdemont, que tants que estan immersos en les “baralletes de la política” no han sigut capaços de copsar: la manca d’ambició personal que tant incomprensible és pels “polítics normals”. La convicció, per un sentit del deure i de responsabilitat pel país, d’haver acceptat aquest càrrec que tant dura li ha fet la vida, amb el propòsit exprés i decidit de tornar a la seva enyorada vida privada en el moment que l’objectiu s’hagi aconseguit. I aquí els “polítics normals” cauen en l’error de pensar que un èxit de Puigdemont disminueix les pròpies possibilitats futures, quan allò que realment les disminueix és no fer-li costat.
I fruit d’aquest mal entès és també l’entestament en presentar-lo com a un polític de tendència dretana, que amb el seu “Junts per Catalunya” només vol reorganitzar l’antic espai convergent. En principi és fals perquè el pensament social de Puigdemont tendeix cap a un centre-esquerra, però sobretot ho és, perquè la seva línia d’actuació no té res a veure amb dretes i esquerres, amb convergents i anti-convergents, sinó que està centrat de cap a peus en l’empresa de la llibertat sobirana de Catalunya. I per això la idea fonamental de JxC és la transversalitat que tan molesta a molts perquè els deixa, amb perdó, amb el cul enlaire.
I curiosament, això és una cosa que sembla comprendre molt millor la majoria del poble que no pas els “polítics normals”. I consti que els anomeno així per elemental cortesia, i em callo moltes coses que em treuria del pap amb molt de gust.
No serà aquesta la darrera vegada que el llibre del President m’empenyerà a comentar-ne fragments.
I el meu desig seria que arribés a una desena edició i que no hi hagués cap català que no el tingués a casa…Ep, i que l’hagi llegit…
