Alguns consideren aquest eslògan aigua passada, quan en realitat el context actual l’ha tornat a fer més necessari que mai. Els qui el consideren cosa del passat, són aquells que creuen que tal dia –no sabem ben bé quin- la construcció nacional d’aquest país es va acabar. Per contra, les dades i el carrer ens diuen que el país no ha acabat de construir-se. És més, totes les nacions del món estan en permanent procés de construcció, però les que hem de ser més constants i persistents en això, som precisament les que no disposem d’Estat.
Som una nació no és només un missatge cap a l’Estat i cap a la comunitat internacional, sinó també –i sobretot- un missatge cap a dins del país. I és que no serem nació si la gent que viu a Catalunya no creu que ho siguem, o no sap que ho som. Una nació amb habitants sense consciència nacional és una relíquia històrica. Per al catalanisme del Segle XXI, que la majoria de la població catalana segueixi creient en Catalunya com a realitat diferenciada, en un context de globalització i d’origens diversos, ha de ser una absoluta prioritat.
I de fet, aquesta és la realitat que opera als Estats constituïts. S’anomena nacionalisme banal, i justament no és cap mena de d’ultrapolitització. Al contrari, el nacionalisme banal implica que la ciutadania d’aquests Estats assumeix, de forma inconscient, que viu en una realitat pròpia i diferenciada de la resta. Dit d’una manera clara: una ciutadana portuguesa, sense necessitat d’estar polititzada, sap perfectament que viu en una realitat nacional i política diferent que la d’una ciutadana d’Espanya o d’Anglaterra.
Que la gent participi en la idea de la nació catalana, o d’un nacionalisme banal català, té tota mena de derivades. Si tu creus -o saps- que Catalunya és una nació, tendiràs a pensar i actuar en clau catalana. Els llocs on compres, els mitjans de comunicació amb que t’informes, la cultura que consumeixes i, evidentment, el teu pensament polític, tendiran a estar més centrats en el país primer i, ulteriorment, tendiràs a la defensa i promoció de la realitat nacional de Catalunya, i a la defensa dels seus interessos com a comunitat.
Per tant, cal que el catalanisme tingui com a eix central del discurs la reivindicació que som una nació. Hi ha de ser al discurs polític, i s’ha de difondre a través de successives i diverses campanyes de pedagogia i d’informació a la població del país, unes campanyes que han d’anar orientades a tots els sectors i especialment a la població nouvinguda, i per tots els mitjans: televisió, xarxes socials, cartelleria, cultura i educació. A més, per als més formalistes, cal recordar que la difusió d’aquest missatge és plenament legal. Així, l’Estatut de Catalunya, malgrat les retallades del Tribunal Constitucional, manté plenament vigent el següent text al preàmbul:
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.
Encara que el Tribunal Constitucional va declarar els termes nació i realitat nacional sense eficàcia jurídica fora de la Constitució, mantenen tota l’eficàcia política i pedagògica que nosaltres vulguem donar-li. Hi ha camp per córrer.
