Quin gran llibre ha escrit en Joan Safont, tot rememorant l’estiueig de personatges d’ahir, que han estat referents de la nostra cultura! Estiuejar era una cosa molt diferent del concepte actual de “fer vacances”. No calia anar gaire lluny sinó més aviat trobar la pau, la tranquil·litat i la fresca. Era en gran part sortir de la ciutat per anar al camp. I descansar. Per exemple, anar a La Garriga a no fer res, com el cas d’Eugeni d’Ors.
Avui, associem les vacances amb grans viatges, normalment massificats, producte d’interessos de la industria de l’oci. Quan més lluny millor. I una part és explicar el que hem fet a la tornada, en una mena de competició o allargament de les vacances per mitjà dels records. Cada vegada els grans viatges es van deixant de banda, per tal de cercar la desconnexió i el descans real, autèntic objectiu del període estival no laboral. El mes d’agost -o el de juliol- com a mes de vacances es fracciona en setmanes diverses al llarg de l’any. Si es pot.
Desitjo que tothom descansi tant com pugui, però que descansi. Pel seu bé i de tothom. No sempre es fàcil. En la cultura de la precarietat, on ens han instal·lat, no es possible fer grans plans, i si ja és una aventura arribar a final de mes, fer vacances i descansar sembla un gran privilegi.
Descansar és un fet relacionat amb la forma de vida. Avui, les màquines ens marquen el ritme vital. Màquines de tot tipus, amb els seus corresponents sorollets: mòbils, ordinadors, forns, cuines, microones,… a dins i a fora de casa. Per exemple, tots els vehicles que fan soroll quan van cap endarrere. Pit, pit, pit. Cal avisar la gent.
A l’estiu podem observar també els cossos a flor de pell. Em crida l’atenció el fenomen dels tatuatges. No un petit tatuatge, no. Cossos sencers pintats, tunejats per la tinta. Es una moda dels darrers anys amb un èxit sorprenent, que ha captat moltes voluntats. Em desborda. Una societat sense límits, guiada pels patrons de moda, esdevé un perill, perquè no és cert que la vida sigui així. Els tatuatges no s’esborren.
I es que avui domina una concepció de la vida, segons la qual un ha de tenir dret a tot. Sense límits aparents. Amb l’argument d’anar guanyant drets ja tenim aquí el dret a l’avortament, el dret a l’okupació, el dret a tatuar-se com un espantall, el dret a aprovar una assignatura, etc. Només drets. I dret a tot. Avui no s’accepta fàcilment que hi ha coses que no es poden assolir, com l’eternitat o evitar la mort. I això es gestiona malament, en especial per la joventut, no acostumada a viure amb la idea dels límits.
Penso que necessitem més responsabilitat en tots els àmbits de la vida. També a la política. I treballar des dels límits. La vida de veritat es perifèria, dificultat, lluita, esperit de superació, sentit de realitat. I tot això suposa treballar la capacitat de convivència, la submissió a procediments, amb molt de respecte als altres. El problema és que hi ha gent que no respecta aquest plantejament i imposa les seves condicions, prohibicions, normes, estils de vida. Per això la democràcia com a forma de vida comporta unes regles de funcionament. Però també un procés obert al pluralisme per a canviar i actualitzar les condicions de vida. El gran problema de la democràcia és que les persones siguin demòcrates. El gran problema de la vida és ésser conscient de la pròpia humanitat, necessàriament vulnerable i finita.
