Has marxat sense acomiadar-te
et buscava en va per tots els indrets
sabia que dia a dia anaves endurint-te
i que en el teu cor jo no hi tenia drets.
Podies disfressar la teva absència
amb unes paraules dèbils, amb una mentida,
potser així no seria tan dolorosa la teva carència
i el meu cor podria refer-se abans de la ferida.
La llar, el jardí no tenien cap color
i trobava en cada cosa la teva petjada
dins de l’ànima em torturava el dolor
i sentia delit per aquella dolça mirada.
He plorat en aquells llençols calents
perfumats amb la flaire coneguda
i la lluna em mirava amb raig potent
mentre li demanava força i ajuda.
De sobte he palpat el teu cos vora del meu
i el trist somni se l’ha emportat l’albada
no era certa i aquella creu
que m’havia pertorbat de matinada.
Respiraves tranquil al meu costat
i em sentia plena d’amor i de confiança
pensava angoixada amb aquella paret
d’una nit de malson sense esperança.