Fa molts anys vaig llegir en un tebeo una història que no vaig entendre. Hi havia tot d’estudiants en una aula i el professor preguntava al típic mal alumne el nom d’un mineral que sostenia a la mà. L’estudiant fa amb timidesa: “La piedra”. En sentir la pífia, un bon samarità li vol donar un cop de mà i xiuxiueja: “Basalto”. (Explico l’acudit en castellà perquè aleshores ja havia començat l’adoctrinament lingüístic fins i tot en els còmics, on ara el català ja hi és clarament majoritari, amb un 0,2 % del mercat estatal.) Llavors el noi fa amb més seguretat: “La piedra”. I el company ajudant repeteix fluixet: “Basalto”. Al final, brama el protagonista: “¡LA PIEDRA!”. L’acudit es troba fàcilment a les xarxes: l’havia explicat Eugenio i sovint n’és el protagonista en Jaumet/Jaimito. Com que han passat uns anys, ara ja entenc l’acudit, però no em fa gràcia, perquè em fa pensar en la vicepresidenta del Govern espanyol.
I això per què? Perquè l’operació diàleg que se suposa que havia emprès el Govern espanyol amb el català em recorda el basalt. Consisteix a dir el mateix que s’havia dit sempre, és a dir, no a tot, però des de més a prop i més fort. Des de la Delegació del Govern, a cau d’orella, fins a ensordir-te. Perdoneu l’autocita, però fa tres anys i mig vaig publicar una sèrie d’articles a El Matí Digital titulada “Catalunya i el Doctor No” i d’aleshores ençà l’Estat no s’ha mogut un centímetre de totes aquelles negatives a reivindicacions catalanes simbòliques, culturals, lingüístiques, econòmiques, d’infraestructures, etc. Ha seguit dient no a tot: ni Catalunya és una nació, ni pot celebrar un referèndum d’autodeterminació, ni el català és oficial a la UE, ni s’ha construït el corredor mediterrani, ni l’aeroport del Prat pot competir amb Barajas… Vint-i-cinc negatives inamovibles com una roca basàltica. Això sí: cada cop se’ns ha escridassat més fort, amb totes les eines de la coerció institucional que paguem també els catalans a través dels impostos: ministres d’Interior, fiscals afinadors, tribunals, directors d’Oficines Antifrau, cossos policials, mitjans de comunicació… Com si sordegéssim.
L’inconvenient grossíssim que tenim els catalans és que no patim cap problema d’audició. No es tractava que se’ns cridés “basalto”, sinó de variar el discurs, de canviar la resposta, d’oferir un projecte d’Estat diferent. Perquè encara que per a molts ja ha fet tard, també ho fa per a aquells catalans que no són partidaris de cap trencament però que no entenen la negativa a tot, també a una reivindicació tan majoritària com és el referèndum. I negar-s’hi de forma reiterada mentre t’escridassen de prop arriba un punt que esdevé un acudit. I dels dolents.
