Ja fa més de 25 anys va caure el mur de Berlin i, juntament amb ell, tot el segle XX amb la seva lluita ideològica entre comunistes i capitalistes. De cop i volta, l’esquerra va quedar perduda i sense brúixola. Nogensmenys, la postmodernitat, aquesta societat abstracte actual ha imposat que la dreta tampoc tingui ja molt clar qui és ni què vol. La vella Democràcia Cristiana brilla per la seva absència; a Catalunya, “la nostra dreta” flirteja amb anomenar-se socialdemòcrata i, a nivell europeu, la socialdemocràcia flirteja amb esdevenir liberal. A Grècia, els suposats rebels de Syriza han abaixat el cap davant la Unió Europea i acaten els dictats de Brussel·les. Durant no pocs anys s’ha esmentat que això de la divisió dels partits entre dreta i esquerra ja no és vàlid, no sé si perquè “El final de la història” de Fukuyama ha calat en els nostres polítics o, per contra, l’abstractivitat actual els fa oblidar qui són, què volen i què haurien de defensar els seus partits i les seves ideologies.
Com es poden diferenciar llavors els nostres polítics? Com ho poden fer els convergents per diferenciar-se del PSC o d’ERC? Com ho poden fer els comuns per demostrar la seva diferència? I la CUP? La resposta és senzilla: amb la vestimenta. Els populars, sabedors que han de ser un partit d’ordre, van abillats amb els seus vestits i corbates. Els cupaires i els comuns amb les seves samarretes reivindicatives i els seus desvergonyits pantalons de peto, amb les seves patilles i els seus serrells, els republicans amb les seves americanes de pana i les seves camises sense corbata o, directament, amb samarreta! Lluny queden els temps en que Tarradellas cridà l’atenció a Xirinacs per vestir de manera informal. Però què hi poden fer? En un món postmodern l’única manera de diferenciar-se del seu votant és amb la vestimenta, trist però així és.
Si bé, mentre continuem essent una comunitat autònoma els nostres camps d’acció són més aviat reduïts, amb el protocol encara hi podem fer alguna cosa. Així doncs, estaria bé que el Parlament de Catalunya dissenyés un protocol de vestimenta per a ses senyories. Tot serien avantatges! Per donar idees, podrien decretar l’obligació de portar vestit i corbata, camisa de màniga llarga, prohibició de pantalons curts, prohibició de tota mena de xancleta o sandàlia, sols sabates (i netes!), amb o sense cordons, això ho podríem deixar a la imaginació dels nostres diputats. Anant al tema dels avantatges: d’entrada la nostra autonomia, essent assetjada per totes bandes, viu en gran part de la imatge, del simbolisme, de tenir un Parlament elegant, uns uixers i unes vistoses catifes. Mentre no esdevinguem independents el protocol de vestimenta podria aconseguir que tinguem els representants públics més elegants de la Península. Compte perquè no serà treball fàcil. Per altra part, permetríem a certs diputats fer-se veure al ser expulsats del Parlament degut a la seva indumentària, la qual cosa crearia la situació idònia perquè poguessin fer un discurs contra els canons estètics. I, finalment, si tots els diputats haguessin de vestir de manera decent, obligaríem a ses il·lustres senyories a diferenciar-se per les seves idees i no pas per la seva vestimenta.
