Quan a finals del 2010 fou elegida en segona volta, Dilma Rousseff no podia ni imaginar-se que sis anys més tard seria objecte d’un “impeachment”. Avui Juan Manuel Santos encara no s’explica el resultat del referèndum d’octubre de 2016 en què la majoria dels colombians van rebutjar fer les paus amb les FARC. Tampoc Hillary Clinton no s’explica com és que Trump li ha arrabassat la Casa Blanca. I David Cameron mai no hauria convocat un referèndum si hagués tingut clar que els britànics optarien majoritàriament pel Brexit.

Com és, doncs, que personatges tan importants i suposadament tan ben informats com la presidenta del Brasil i el president de Colòmbia, el primer ministre britànic i la secretària d’estat dels Estats Units han errat tant en les seves apreciacions, fins al punt de perdre gran part o tot el seu capital polític?

No és fàcil de respondre aquesta pregunta, però crec que es podria dir que tots ells han comès un greu error d’apreciació, subestimant la realitat, perquè han intentat copsar-la amb uns instruments que ja no són prou eficaços per fer-ho. Fins fa poc, els estudis d’opinió, les demoscòpies, les enquestes i altres mètodes similars eren la font prioritària de què disposaven els polítics i els seus partits per copsar l’opinió dels ciutadans, i intentaven influir-hi a través de les agències de premsa, creant estats d’opinió (agenda setting) i a través dels mitjans de comunicació audiovisuals, bàsicament la televisió, explicant les coses tal com volien que s’interpretessin (framing).

Tanmateix, la irrupció de les xarxes socials ho ha capgirat tot. Per poc que reflexionem sobre la nostra realitat d’avui, conclourem que gran part de la nostra cosmovisió actual és fruit del que ens arriba a través de Facebook, Twitter, WhatsApp i d’altres aplicacions mòbils. Moltes mobilltzacions ciutadanes s’han activat a través de les xarxes, i han agafat amb el pas canviat més d’un govern. Si és així, convindria fer més estudis prospectius dels continguts que circulen per aquestes xarxes, per saber exactament què pensa la gent d’un país, d’una regió, d’una ciutat o d’una comunitat sobre un tema determinat. Aquests estudis, ara com ara, però, són molt incipients i poc concloents, perquè requereixen l’aplicació d’una sèrie d’algoritmes molt poc desenvolupats fins ara.

Mentrestant, doncs, ens trobem en una mena de dimensió desconeguda, en què el poder encara fa servir uns mecanismes i uns instruments totalment obsolets, llevat d’algunes tertúlies, per copsar i crear opinions entre la ciutadania. I això, naturalment, el porta a cometre greus errors d’apreciació i a arribar a conclusions precipitades i poc contrastades sobre què pensa realment la gent.

En aquest període de desconcert epistemològic, sí que es poden extreure unes poques conclusions, que de fet no són gaire encoratjadores: l’allau d’informació que rebem per les xarxes socials és molt exbiaixada, no tan sols pel que fa a la veracitat de les fonts d’on emanen els continguts, sinó també pel seu fort component subjectiu i partidista. En efecte, en la majoria de les xarxes socials, és cada usuari qui tria els seus amics i seguidors, i això fa que prioritàriament s’envolti de perfils que d’antuvi ja simpatitzen amb les seves afinitats electives i que, amb llurs tuits, posts o missatges, li vénen a confirmar una cosmovisió en la qual ja s’arrenglera o hi té afinitats. Si bé això ja passava amb els mitjans tradicionals -els telespectadors miraven la seva cadena preferida, els lectors de diaris compraven aquelles capçaleres que els eren ideològicament més afins, la novetat ara és que, amb les aplicacions mòbils, la informació ha guanyat en immediatesa, fluidesa, impacte, segmentació i simplicitat, la qual cosa excita les actituds reactives per sobre de les reflexives.

El resultat de tot plegat és que, a l’era de la informació, en què tothom disposa almenys d’un smartphone que té connectat permanentment (24-7-365) i del qual no s’allunya més enllà d’uns pocs metres, ens costa més que mai saber en quin país vivim i quines són les idees força que dominen en la societat que ens és més propera.

Així s’explica que, a casa nostra, els independentistes es creguin que això de Catalunya ja està guanyat, mentre que els unionistes treguin pit creient que els seus contrincants són quatre gats mal avinguts, atemorits i poc convençuts, a punt de tirar la tovallola. I, és clar, amb un panorama com aquest, és molt diíicil posar-se d’acord, enraonar, negociar o pactar: cadascuna de les parts està més convençuda cada dia de la seva postura i no veu, doncs, la necessitat de negociar res amb l’altra.

Fins que un dia passa un fet insospitat, que no encaixa amb cap dels relats que ens han venut: Trump succeeix Obama a la Casa Blanca!