Sort del Barça, padrí!
Pluja al Molinón, camp xopet per a no massa filigranes, rival honest i treballador, posant en valor els seus actius col·lectius (més forts que els individuals, val a dir) pressionant a mig camp, amb les línies molt properes i jugant a anul·lar, tapant amb coratge Xavi i Iniesta.
Vaja, un d’aquells partits que en altres èpoques que els madurets de la penya recordem com aquells de l’aiaiai i on se signa l’empat. Èpoques en que en Pep ocupava posicions de mig centre, tampoc massa llunyanes, no creguin.
És clar que en aquells temps no teníem Messi, ni qui com Messi ahir baixés a obrir canals si Xavi està eixugat per la pressió; o un Puyol tot-terreny que ahir li van manar fer d’Alves i déu n’hi doret com se’n va sortir en més d’una ocasió; o un Valdés que no només parés el poc que li tocava, si no que a més de porter fes de jugador, iniciant amb vista i seny les jugades que havia d’iniciar.
Sempre hi ha patidors, no cal dir-ho. Ahir veia el partit al popular i benemèrit Casal de Sant Pere de Terrassa i entre la parròquia n’hi havia alguns d’aquests de l’aiaiai que els deia, dels que s’exclamen per una cama que no arriba prou a temps o que invoquen Herodes si a una centrada de l’extrem no n’hi ha cap a rematar; són de la mateixa raça dels que al camp tenen interioritzat el xiulet si un lliure fa una passada enrere (que em sembla que son els mateixos ximples del “olée-olée” als qui dedicarem unes paraules amables en ocasió més propícia). Seia, per sort, al fons de la sala entre el petit de casa que és dels meus, de mirar-s’ho i callar interioritzant-ho més aviat, i un venerable soci que tranquil·lament devia ser de la quinta d’en Ramallets i que segurament havia vist tant futbol com l’heroic porter, que també s’ho agoitava tot en actitud circumspecte, i que resolta la curiositat de tenir al costat un ximple que prenia notes a una moleskine amb una pregunta com de passada (que escriviu als papers, jove? Al Matí, padrí! Ah, el diari dels d’Unió, bona gent…) va centrar-se en el partit (el de futbol) molt allunyat del repetit esperit de l’aiaiai.
Només va caldre que Messi estigués llest a treure una falta sobre el centre del camp, que Iniesta passés intel·ligent i en profunditat a Pedrito, i que el canari, que no se li asseca la deu de portar pilotes a la xarxa, portés al marcador el que en justícia el joc reclamava.
Després, els de l’aiaiai, van patir una estona, sobretot per dues faltes; el meu veí (l’avi d’Estat Català, el pubill només estava pel Piqué i les patates) i un servidor ja tornàvem a patir per aquest país de ximples, i per com anirà la darrera recepta del Dr. Carretero. Sort del Barça, padrí. Sort del Barça…
