Ens recordem de Déu quan toquem els límits de la vida: la malaltia, la mort; o bé la vida recobrada i l’agraïment fora mida. L’experiència del límit fa emergir de nosaltres el més sublim i el més patètic.
L’experiència del límit fa que una persona que ha fet bandera del seu ateisme, no pari de bramar contra Déu, com si Déu existís i la pogués escoltar. Sublim o patètic?
Un pare desesperat s’abraona als peus de Jesús, suplicant-li amb tota l’ànima que impedeixi la mort de la seva filla. Sublim o patètic?
Un grup de persones rient-se’n de Jesús perquè diu que la criatura no és morta, sinó que dorm. Sublim o patètic?
Una dona amb hemorràgies arrossegant-se d’amagatotis fins a tocar la borla del mantell de Jesús, convençuda de posar-se bona. Sublim o patètic?
Quantes vegades m’he arrossegat jo demanant a Déu que aturi les hemorràgies per les què perdo el coratge de sortir de mi mateix i de donar-me? Sublim o patètic?
Som carn fràgil i impotent davant el límit, amb l’agraïment com a única arma. Sublim o patètic?
No hi ha res més patètic que creure que el cinisme i la descreença són l’únic refugi “sublim” que ens queda davant el límit. Déu, en canvi, converteix en sublim allò que als nostres ulls és patètic.
L’agraïment és sublim, encara que la necessitat sigui patètica. La fe és sublim, encara que la pregària sigui patètica. Als ulls de Déu, nosaltres som sublims, encara que de vegades puguem semblar patètics.
