“Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida…ha format el món perquè l’home visqui”, ens diu el llibre de la Saviesa que hem llegit, i a l’evangeli Jesús se’ns presenta com el lluitador a favor de la vida, en un relat de Marc que és una autèntica joia de la tradició apostòlica, i ens ofereix uns detalls que donen entendre la força d’uns fets que ben segur van impactar profundament als testimonis que els presenciaren. L’evangelista agafa aquesta tradició oral tal com li ha arribat a ell i la converteix en una magnífica catequesi que ens presenta, per una banda, a Jesús com el gran alliberador de la mort i, per l’altre, la gran força que té la fe.
Marc escriu el seu evangeli per a una comunitat que està immersa en una cultura en la que la màgia i la superstició jugaven un paper important, i per això vol deixar clar que és la fe en Jesús el que salva i el que dóna sentit i eficàcia als signes. Per això remarca la reacció de Jesús al buscar la dona malalta per comunicar-li la bona notícia de que “la fe l’havia salvat” perquè, com diu l’evangelista “Jesús sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell”.
I és la fe d’aquell pare atribolat perquè la filla se li està morint, el que li far suplicar Jesús que vagi a imposar-li les mans “perquè es posi bé i no es mori”. Jesús es solidaritza amb el sofriment d’aquella dona madura avergonyida per una malaltia de la qual ella no en tenia cap culpa i que l’havia convertit en una marginada de la societat perquè, segons la llei, la feia impura i feia impurs a tots els qui la tocaven; Jesús es solidaritza amb el dolor d’aquell pare que se li ha mort la filla adolescent, un cas que evidencia la impotència i la feblesa de la nostra condició humana.
Però, ¿què hi ha darrera d’aquests miracles? Jesús diu una paraules desconcertants, les mateixes que va dir en el cas de Llàtzer: “La criatura no és morta sinó que dorm”. És que la mirada de Jesús va molt més enllà del que és evident per a nosaltres. La mort visible, la que palpem nosaltres davant un cos sense vida, no és la mort autèntica. La veritable mort és la que no es pot recuperar. La nena simplement dorm, és a dir, es pot despertar. És la mirada de Jesús sobre la nostra humanitat: una humanitat feble, absorbida pels problemes que ella mateixa es crea, capaç de moltes indignitats… però que es pot recuperar perquè només està adormida, encara es pot salvar, i això és el que ha vingut a fer Jesús.
És l’actitud positiva davant la situació del nostre món, una actitud que es contraposa amb la d’aquells que, segons diu l’evangeli, “només ploraven i cridaven fins a eixordar”, com aquells que només tenen paraules negatives i que diuen que la humanitat no té solució. Jesús ha vingut a aixecar aquesta humanitat a donar-li la ma. La imatge de Jesús donant la ma i aixecant la nena morta, és el signe de Jesús donant a la nostre feble humanitat l’única cosa que la pot aixecar: la fe. Jesús ens dóna la mà, certament, però cal comptar amb la voluntat de l’ésser humà que, lliurament, pot acceptar o rebutjar l’amistat vivificadora de Déu, que, en definitiva vol dir acceptar o rebutjar la vida.
Creure en Déu, en aquest Déu que ens ha revelat Jesucrist, en aquest Déu que és Amor, és l’únic camí per perdre la por i trobar la llibertat, la pau i la vida veritable. Jesús a la creu es va donar ell mateix. Com diu Sant Pau: “Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist…ell que és ric, es va fer pobre com nosaltres, per enriquir-nos amb la seva pobresa”. No ens quedem en la mediocritat, superem les mandres, les pors, i els egoismes; esforcem-nos a créixer personalment per així poder millorar les coses al nostre entorn. Val la pena deixar petjades positives com ho feia Jesús per allà on passava trencant barreres socials. Aprofitem la vida fent el que puguem segons les nostres possibilitats. La resta, ja la farà Déu, no tinguem por. Així és com serem capaços de ressuscitar vides al nostre entorn.
