Que persones aparentment tant diferents com en Joan Capdevila i en Gabriel Rufián vagin a la llista d’ERC no és pas casualitat. D’un temps ençà, des de la direcció del partit independentista s’està intentant fer unes llistes el més heterodoxes possibles, tot i que sempre amb un ferm compromís nacional i escorant cap a l’esquerra . Això pot agradar més o menys, però demostra que Junqueras, Rovira et alii tenen una visió de joc molt diàfana, i que de la barreja de sindicalistes, vells i nous immigrants, socialcristians, socialistes i activistes en surt un retrat força fidedigne del país en el qual molta gent s’hi pot sentir representada. Demostra també la magnificència d’un partit que cedeix unes posicions que, en altres indrets, solen ser reservades zelosament al pagament de favors entre militants.
Recordo el dia que vaig conèixer en Gabriel Rufián, no fa pas més d’un any, diria. Era en una reduïda reunió en un restaurant de Sagrada Família on s’hi feia una barreja, a simple vista estrambòtica, de gent diversa. En Rufián de seguida em va semblar un paio intel·ligent, alhora que prudent i ben educat, virtuts que no abunden. D’aquella reunió, sincerament, no semblava que n’hagués de sortir res de bo perquè la cosa es va anar dispersant entre les dèries de cadascú.
Semblava una bestiesa que gent com el Capi o en Rufián tinguessin res a dir-se. L’un parlant de bisbes i l’altre de barris metropolitans i la sensació compartida que en Junqueras s’havia begut l’enteniment promovent aquest tipus de coses. Però resulta que no perquè, parlant, la bona gent s’entén. A base d’àpats copiosos cada cop més populosos i animats, amanits amb recitals d’acudits dolents, aquesta bona gent, a banda d’amistançar-se, s’adona que comparteix un amor profund pel país i pels qui hi viuen.
A la bona gent, a la gent que estima, no puc fer altra cosa que votar-la, malgrat això signifiqui enviar-la lluny d’aquí.
