És molt bonic presentar-se al 20D amb la cantarella de què com ja hem votat el 27S, no hi ha res a parlar amb Madrid. És bonic (i probablement entretingut) sí, però és un error.

Estic d’acord amb els qui creuen que el 27S va donar un mandat per iniciar el procés d’independència. Però també amb el qui creuen que cal un referèndum final de ratificació d’aquest procés. Sigui el de la Constitució catalana o sigui un referèndum d’independència (sense esperança que al final PP, PSOE i Cs reaccionin per fer-lo realitat ni que Podemos tingui prou força per aconseguir-ho).

Per això crec que el tarannà amb el què Democràcia i Llibertat afronta les eleccions del 20D és el més adequat per als reptes que tenim al davant. Aquí van alguns motius per pensar que el pacte és la millor opció tant per Catalunya com Espanya:

1. Evitar una crisi constitucional europea

Europa té avui masses fronts oberts. Amb la Gran Bretanya a punt de marxar del club, una forta divergència nord-sud lligada a la crisi de l’euro, i una creixent divergència est-oest per culpa de la crisi dels refugiats, Europa tindria dificultats per gestionar una crisi catalana que pot provocar un qüestionament del funcionament intern de la UE. Així doncs, no és impensable que arribats a un punt de màxima tensió després d’una Declaració d’independència, veus dels diferents governs europeus vulguin un pacte entre Catalunya i Espanya. A part, una Catalunya Estat però no membre de ple dret de la UE, faria perdre aquesta un contribuent net al pressupost europeu.

2. Evitar una crisi bancària

Espanya té un deute que voreja el 95% del PIB (un trilió d’euros). Amb un atur del 20%, la pèrdua que suposaria la independència de Catalunya sense pacte, portaria l’Estat a arribar a un 120% de deute/PIB i a acostar-se perillosament a una crisi de solvència que espantés els inversors internacionals.

Una pujada de la prima de risc seria probable. Tenint en compte que els bancs europeus tenen una exposició de 448.000 M a deute privat i públic de l’Estat, és molt probable que les finances internacionals apostin per una independència negociada entre Catalunya i Espanya abans que arriscar-se.

3. Seguretat jurídica

Les 6400 multinacionals que hi ha a Catalunya no es deixaran expulsar del mercat únic, i per la diplomàcia dels països més afectats exigirà que una sortida pactada que no els causi distorsions. Cal recordar que el 84% de les empreses americanes, 88% de les japoneses i 75% de les italianes tenen seu a Catalunya. Moure la seu social pot ser una opció senzilla, però es fa díficil pensar que aquestes multinacionals que han invertit centenars de milions d’euros a Catalunya acceptaran fàcilment un boicot espanyol.

4. Complir la voluntat majoritària dels ciutadans.

Bona part dels catalans que volen la independència volen que sigui de la manera més pactada possible. Sabem què és complicat que Madrid ho accepti així, però també que és preferible ser els darrers en aixecar-nos de la taula.

Per altra banda, la voluntat permanent de pacte és fonamental per seguir acostant indecisos a la causa independentista, així com fer-la més acceptable per als ciutadans contraris si aquesta arriba.

5. Aliats de futur

De la mateixa manera que Àustria és el millor aliat d’Alemanya al Consell Europeu, o Finlàndia ho és de Suècia i els països bàltics, Catalunya seria el millor aliat de l’Estat espanyol dins d’Europa. Normal si tenim en compte que aproximadament el 70% de les mercaderies de l’Estat s’exporten a través del Principat i que les relacions socials a banda i banda són més que notables.

Així doncs, la millor manera de començar la relació entre els dos Estats, no seria pactant?

6. Doble nacionalitat

Segur que centenars de milers de ciutadans voldran retenir la nacionalitat espanyola, en exclusiva o en forma de doble nacionalitat malgrat la independència. S’hi pot negar l’Estat espanyol? Jo crec que no, perquè negar-s’hi seria un menyspreu per tots ells, i com molts voldran la doble nacionalitat, la necessitat d’un pacte amb Catalunya s’imposa. Encara que ha desgrat, per protegir els drets dels propis ciutadans espanyols que visquin a Catalunya.

Conclusió:

Pactar la independència sembla impossible a hores d’ara, però si en el referèndum que hi haurà (de ratificació de la Constitució catalana o d’independència) guanya el Sí, el pacte serà inevitable, i el govern espanyol de torn ho haurà d’acceptar.

No acceptar negociar per part de l’Estat, seria molt mal vist per una comunitat internacional que ja té prou problemes sobre la taula actualment, Catalunya té l’obligació de seguir estenent la mà per arribar a acords que siguin beneficiosos per tothom.

El camí del pacte que proposa Democràcia i Llibertat pot semblar menys èpic que no pas anar a Madrid per avisar que el 27S ja hem guanyat. Però crec que la victòria del 27S, de moment, només ens permet iniciar el procés d’independència, a l’espera de culminar-lo amb un referèndum. Tal com ho veig jo, la voluntat de pacte genera sinergies, la voluntat de derrotar l’adversari, anti-cossos. Tinguem-ho en compte, perquè la batalla per tenir una majoria social favorable a la independència encara no ha acabat.

Aleix Sarri
Barcelona, 1985. Llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. Visc a Brussel·les i treballo com a assessor al Parlament Europeu. Llegeixo per sobre de les meves possibilitats, tot i que escric força menys. És cert que el cementiri és ple de valents, però a vegades el major risc és no arriscar
@aleixsarri
Article anteriorUn bon país
Article següentSumar per guanyar