La primera vegada que vaig veure a Eduardo Reyes va ser en un plató de 13TV debatent ell sol amb un nodrit i representatiu grup de tertulians representatius del periodisme més reaccionari. Allò em va semblar un acte tan valent i honest que vaig decidir contactar amb Súmate l’endemà mateix. Si el seu president era capaç de fer alguna cosa així, allò valia la pena. La resta és història. Una bonica història.
Per a mi, Súmate és un espai de trobada de gent sense importar d’on són ni qui són, sinó d’on volen ser i qui volen ser. I això al meu entendre, és molt bell. Donar veu a tothom per igual, és molt bell. En tot aquest temps he vist a senyors i senyores ja jubilades aixecar dels seus seients el públic que els escoltava. He vist emoció, he vist grandesa i he vist il·lusió. Molta. A tones. He vist gent del carrer, no de despatxos, organitzar-se. He vist parlar d’independència al Fondo de Santa Coloma, a Can Llonch de Sabadell i a Bellvitge de l´Hospitalet. He vist fer coses impossibles, simplement perquè no sabíem que ho eren.
I en aquesta impossibilitat en la qual ha de seguir Súmate. Segons el meu parer, Súmate ha de ser el tercer actor polític de la societat civil en tot aquest procés. Hem de fer un pas més i atrevir-nos a ser més i arribar més lluny. Hi ha tanta bondat, il·lusió, generositat, lluita i grandesa en aquesta petita organització que només queda aquest camí. Només cal creure’ns que som aquells que podem com ningú i on ningú, contrarestar el discurs de canvi trampós i el de l’unionisme més reaccionari, que a partir d’ara ressonarà en cada racó amb més força que mai. Hem de fer l’impossible. I és que, en definitiva, els nostres pares i avis ja ho van fer molt abans que nosaltres. Seguim fent-ho doncs. Fem de Catalunya el país que tanta gent va imaginar.
