Aquests darrers anys hem vist com la societat catalana s’ha anat posicionant sobre la independència de Catalunya. Aquest fet s’ha vist afavorit degut a que, en un període històric molt breu, tant la dreta com l’esquerra espanyola ha rebutjat diversos intents del famós encaix de Catalunya a Espanya. Fins ara hi ha hagut dos dels extrems ideològics que han mantingut una indefinició: UDC i ICV. Cal dir que el tracte rebut socialment per part d’UDC ha estat molt més dur que per part d’ICV.

Ara la situació s’ha aclarit: Per una banda UDC gairebé s’ha partit en dos; entre els obertament partidaris de la independència, i els qui encara creuen que es pot arribar a una plena sobirania pactant amb Espanya. Cal dir, però, que aquests darrers no preveuen entrar en coalició amb partits espanyols i dona’ls-hi cobertura moral i mediàtica.

Per l’altra ICV, que ha posat clarament per davant intentar regenerar Espanya, que no aconseguir que Catalunya sigui subjecte actiu del seu propi futur. Per fer-ho no dubten a pactar amb un partit nacionalista espanyol i donar-li cobertura moral i mediàtica a Catalunya; tot beneït per Procés Constituent. Ho justifiquen amb la promesa de regeneració espanyola i d’iniciar un procés de canvi constitucional, per permetre el dret a decidir, que haurà de tenir l’aval de tota la població d’Espanya: una altra presa de pel que semblava impossible de poder vendre després de tot el que ha passat.

L’altra opció, la de ser els cridats a canviar tota la societat espanyola, se m’escapa de que li pugui passar pel cap a ningú. Sembla, però, que una part de la població estigui disposada a acceptar aquesta estètica, abans que emprendre un camí conjunt de tota la societat catalana la qual haurà de definir, un cop tingui tots els mitjans, com vol estructurar-se. El fet que aquest camí hagi de ser conjunt, fa que el seu políticament correcte “treballem per la societat” xoqui amb el sectarisme que practiquen de voler construir un país només des de la seva ideologia, ignorant la part de la societat que no pensa com ells. Això els porta a preferir una possible regeneració d’esquerres espanyola a la creació d’un nou país on deuen veure menys possible que triomfin les seves tesis.

El que és curiós és el tracte benvolent de les diverses entitats i mitjans de comunicació envers aquesta opció. Si s’ha dit que en Duran era la pedra a la sabata del procés cap a la independència – un Maquiavel acompanyat d’una certa finezzavaticana – Herrera i Camats han demostrat que no els hi arriba ni a la sola de la sabata, erigint-se com els veritables “Duran” del procés cap a la independència.