Quan t’obsessiones amb un nom o amb una figura normalment acabes mostrant l’efecte contrari del que en un principi persegueixes. Aquest és el gran error que ha fet, fins al moment, la CUP; fer de l’anècdota categoria per acabar sent presoners de la seva pròpia estètica. Això és adolescència política i tot un clàssic d’aquests sectors de predisposició revolucionària. Mas és imprescindible? Ningú és imprescindible, però per anar més enllà de la tàctica i assegurar-se una estratègia intel·ligent cal saber surfejar dia a dia amb la realitat. I la pura realitat és que el president Mas ara mateix és l’actiu més conegut a l’exterior, un exterior que serà vital per fer d’àrbitre entre nosaltres i un estat obtús. També és l’enemic número 1 de Madrid i, sobretot, el polític que inspira més confiança a la gran majoria de neoindependentistes, que són precisament els que ens han permès arribar fins aquí. No entendre això, és no entendre res.
Hi ha una tendència a la gelosia entre els independentistes de tota la vida que afecta a l’hora de fer anàlisis fredes i pràctiques. És una reacció comprensible després de tants anys predicant al desert. El que es tracta, però, és de mesurar-nos i veure que els nous independentistes, per molt insegurs i ingenus que semblin, són essencials per arribar a l’objectiu final, per fer realitat els nostres antics anhels. Aferrar-se a Mas és infinitament més perspicaç que xutar-lo, i lligar-se als convergents és profundament més eficaç que enviar-los a pastar fang. Es tracta de no deixar-los escapar i observar-los de prop, aquesta és la garantia perquè tot acabi a bon port. Tot això és el que, al meu entendre, qualsevol independentista que per diverses raons no suporti l’Artur Mas hauria de considerar en aquests moments tan complexos. Penseu que la força de la raó ens ha donat finalment la victòria moral dins del catalanisme, perquè no hem estat nosaltres, els independentistes d’antany, els que ens hem apropat a ells, sinó a l’inversa. I això cal posar-ho en valor i aprofitar-se’n.
La CUP s’ha topat de cop i volta amb la clau més important de la història d’aquest país, i lògicament fa valer les seves raons i tot el seu ressentiment fruit de molts anys d’ostracisme polític. Però, malgrat tot això, penso que la CUP no tirarà per terra ni farà descarrilar aquest moment tan excepcional, no en tinc cap dubte, no l’he tingut mai. El pes que portem tots plegats sobre les espatlles, el record de milers i milers d’exiliats, assassinats i arruïnats, val més que una tàctica absurda i passatgera. Malgrat aquest excés de protagonisme de la CUP, hi haurà acord, ja hi podeu pujar de peus. Fixeu-vos que el no acord només el vol i el proclama l’unionisme i els peixos bullits que pol·lulen per les tertúlies. El no acord és el suïcidi polític, és fer créixer la bèstia antipolítica que la societat porta a dins i és acabar sepultats enmig del desànim i del ‘tots els polítics sou una merda’.
