Barcelona va viure una exitosa renovació urbana impulsada per l’alcalde Pasqual Maragall, el Model Barcelona, que amb el colofó dels JJOO del 92 va situar la ciutat en el punt de mira internacional. Comptat i debatut, el model Barcelona, més celebrat a fora que a casa, era tenyit de clarobscurs com explica entre altres Jordi Borja a Luces y sombras del urbanismo de Barcelona (2009). Aquell model d’urbanisme democràtic, diu Borja, «va posar llum a les zones obscures de la ciutat, però encara subsisteixen zones més o menys a l’ombra, i altres on la llum ha expulsat als seus habitants i ha atret activitats i ocupants excloents», en referència a l’efecte pervers de l’èxit de la ciutat. Molt més cap aquí, el 2016, l’arquitecte italià Alessandro Scarnato va guanyar el premi Ciutat de Barcelona amb la seva tesi doctoral sobre aquella transformació que titulava «Barcelona Supermodelo». De l’esgotament d’aquell projecte d’urbanisme de mescla social i funcional, que esllanguia ja en època de l’alcalde Joan Clos, com va deixar clar el poc reeixit Fòrum de les Cultures, Barcelona no ha trobat recanvi estratègic -el mandat de Xavier Trias va passar sense pena ni glòria- fins el mandat d’Ada Colau. «Superilla Barcelona», és el nou model de transformació de la ciutat que s’inspira en els treballs de Salvador Rueda al front de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. No hi ha dubte que Barcelona és veritablement un supertaller de modelatge urbanístic i social.
La implantació del model de les superilles la va facilitar l’aprovació del Pla de mobilitat i espai públic (2015), al final del mandat de l’alcalde Xavier Trias. El nou plantejament de la mobilitat facilitava la implementació, per exemple, de la nova xarxa ortogonal de bus. La superilla era la base d’un urbanisme ecosistèmic que, segons Salvador Rueda, aborda de forma integrada les principals variables del nou paradigma: la mobilitat, l’habitabilitat, el canvi climàtic, biodiversitat i cohesió social, responent als reptes que afronta Barcelona, que són molt semblants als d’altres grans ciutats del món. El darrer consistori va aprovar el model superilla el 2021 amb la variant dels eixos verds, que adopta algunes però no totes les variables. Salvador Rueda, que es pot considerar el pare del model deia: «La batalla de la sostenibilitat -el nou paradigma universal d’aquesta època- es guanyarà o es perdrà a les ciutats. El seu resultat dependrà de com organitzem a partir d’ara els sistemes urbans». El model doncs, més que ideologia, com retreuen alguns, respira pragmatisme i coratge davant d’uns reptes que ha d’afrontar sí o sí tota ciutat.
Les resistències al model s’expliquen en part per la disrupció respecte de la imatge de les ciutats que coneixem. Havíem arribat a normalitzar que els cotxes aparquen al carrer o que les bicicletes circulen per la vorera. El model Superilla Barcelona ve a desconstruir aquesta ciutat per projectar-ne una altra que encara costa d’imaginar. La nova ordenació urbanística de l’espai pot ser considerada, en certa manera, una requalificació conceptual o, més ben dit, una desqualificació dels usos del sòl urbà. El canvi de paradigma no resideix només en la necessitat de redimensionar el sistema viari per descongestionar el transit, per millorar la qualitat de l’aire o guanyar espai verd en una ciutat tan densa. Resideix sobretot en qüestionar la unicitat d’ús del sòl urbà. No es directament una esmena al Pla General Metropolità (PGM) però el seu efecte si que ho sembla: ara al carrer s’hi poden fer altres coses que abans no es podien fer. La transició energètica fa que les cobertes dels edificis serveixin per generar electricitat. Amb la digitalització ha arribat el teletreball que qüestiona la divisió zonal entre residencial i activitat econòmica, i posa interrogants a les oficines que els promotors venen ara com coworkings. Els nous models de negoci de la ciutat digital redefineixen les plantes baixes dels edificis que abans eren únicament comercials. Les bicicletes ja no són només per l’esbarjo, i precisen aparcaments segurs. L’e-mail i el whatsapp han deixat quasi obsoletes les bústies de les cases, i en el seu lloc es troben a faltar unes taquilles per a la paqueteria d’Amazon. Airbnb confon hostal i habitatge. El GPS ha jubilat les guies urbanes. El que abans era una zona verda avui pot ser un hort. La societat canvia i fa canviar la ciutat que ha de regular els usos i harmonitzar la convivència.
Canviar el model o resistir-se als canvis i a les noves necessitats, és el nucli de la qüestió que es dirimeix en la contraposició de models. Ada Colau va impulsar un model de transformació urbana que, igual que Pasqual Maragall amb el Model Barcelona, assaja solucions que redefineixen la ciutat per fer-la resilient davant allò que ens amenaça que no és altra cosa que el nostre propi estil de vida devorador de recursos, generador de desigualtat, altament contaminador i destructor de la biodiversitat. No és fàcil reconèixer que el problema que t’amenaça ets tu mateix, però el problema no se soluciona negant-lo, sinó obrint camí cap a un nou estil de vida, un model de convivència i de ciutat. Barcelona té el privilegi de l’ordenació d’illes del pla Cerdà que és, com deia en un article Andreu Mas-Colell, com una pàgina en blanc que permet redibuixar, reinterpretar, sense destruir el model. La Superilla Barcelona s’ha fet pensant en l’Eixample però avui s’exporta ja a altres ciutats del món.
