Va costar presó i està costant persecució i repressió que un govern espanyol reconegués que existeix un conflicte polític entre l’Estat i Catalunya. Va costar que s’asseguessin en una taula per parlar-ne i encara més va costar que ho posessin per escrit -recordem que al principi en deien “conflicto de convivència entre catalanes”-. Però es va aconseguir. Això que ara sembla menor, vist amb perspectiva, semblava quimèric sinó impossible. Amb el carrer en flames -per cert, ningú es recorda de com es qüestionava el conseller Buch en aquell moment-, amb amenaces constants de que en qualsevol moment tots i cadascun de nosaltres podíem ser detinguts només per ser independentistes, amb un Sánchez que deia que mai s’entendria amb ERC ni amb Bildu i que això dels indults ni hi era ni hi seria. Però, ai las!, al cap de ben poc aquest homenot va necessitar de tots aquells que abominava per tornar a ser president -algun dia, remotament, entendran que sense Catalunya i el País Basc, el PSOE no pot governar el seu país-.
La legislatura ha estat de les més tumultuoses -per elements exògens- que es recorden: la pandèmia, una nova guerra al continent europeu, la crisi de les “fake news”, el tsunami ultradretà que amenaça els pocs valors socialdemòcrates que queden, la crisi energètica, i un llarg etcètera. Aquest context va posar de relleu d’altres conflictes -que sempre hi són i s’encavalquen- més enllà del català amb la resta de l’Estat. I un per damunt de tots: les desigualtats creixents entre països -i entre persones, que, segons com, són cares de la mateixa moneda-.
Sempre s’ha dit que la lluita nacional és indestriable de la social, els socialdemòcrates republicans independentistes advoquen per una república independent amarada de justícia social i d’un coherent i correcte repartiment de la riquesa, la qual cosa ha quedat acreditat que només és possible amb les eines d’un estat propi.
Les resistències de l’Estat a un vertader aprofundiment democràtic i el respecte al dret a decidir també són fruit d’una “bunquerització” d’un establishment que porta segles extraient rèdits de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”. De fet, aquestes elits -que han anat mutant de cares i de sigles i menys de cognoms i de famílies- tenen raó de ser amb la pròpia unitat política, doncs en són consubstancials. Són l’íbex, els de la llotja del bernabéu, la burgesia catalanesca i basca, en definitiva allò que s’anomena les “classes extractives” les que saben, perfectament, que si alguna cosa els perpetua el xollo i el negoci familiar és, precisament, la “unitat d’Espanya” -amb el monarca de mascaró de proa-. És per això que la lluita nacional és lluita social, precisament. No deixa de sorprendre, doncs, que l’esquerra espanyola de saló, mentre oneja causes molt nobles com la de Palestina, quan parlem de Catalunya ens titlla d’insolidaris.
A Catalunya hi ha desigualtats enormes entre ciutats, entre barris, entre persones. Si ens creiem honestament i vertaderament republicans tenim l’obligació de posar les eines que ens ofereix l’autonomia i el sistema institucional espanyol a favor de la gent, sempre, per poques o insuficients que siguin. El sistema no advoca per la unitat indissoluble per principi ideològic patriòtic sinó que ho fa per pragmatisme, per mantenir-se a la cúspide vivint dels recursos dels que s’ho treballen. La lluita contra aquest sistema és titànica, i va d’aprovar també lleis d’habitatge per limitar preus, i va de derogar lleis mordassa aprovades contra la població civil i tantes d’altres.
El conflicte nacional, doncs, és eminentment social i, perquè no dir-ho i encara que no està de moda: de lluita de classes. Alguns s’entesten en encapsular-ho en un xoc d’identitats: catalans versus espanyols i a l’inrevés.
A uns els dóna rèdits allà perquè, evidentment, són majoria -fins i tot al Principat doncs segons el CEO només un 20% se senten només catalans- i d’altres els en dóna aquí perquè si tot aquest 20% els arribés a votar podrien tenir una gran representació al parlament -això sí, de la majoria social, ni en parlen ni sembla que els interessi tenir-la present-.
La independència de Catalunya és possible si una majoria social prou gran hi creu, la veu i la vol. Independentment de com s’autopercebi i sense haver de renunciar mai ni als orígens, ni a la llengua ni a la cultura.
Costa d’entendre que s’hagi deixat d’explicar perquè es vol, què hi guanyem, perquè necessitem la independència. I en canvi ens hem deixat atrapar pel relat on l’Estat i l’establishment és guanyador: el de la confrontació identitària d’espanyols contra catalans. Un marc que deixa més de mig país al marge de la discussió i, en conseqüència, ens fa gairebé folklòrics.
Cal recuperar el tremp, explicar perquè la independència és la solució i cal ser francs amb tots plegats per encarar el(s) conflicte(s). Res és fàcil i res impossible.
