Suposo que és difícil criticar el triomf de Syriza a Grècia, sense ser qualificat de llepasoles de la Merkel, però, què voleu? Si hom quan es posa a escriure no és sincer, més val que plegui o que agafi el carnet del PP. Per començar, el pacte de Syriza amb l’ANEL ha agafat totes les esquerres europees de mal peu. Naturalment ja hi ha les justificacions a mitja veu que diuen que allò que importava ara és ajuntar-se amb algú que també vulgui emancipar els grecs de la “tirania de la troica” sigui com sigui. Us imagineu que, pels motius que fóssin, la CUP s’aliés amb la PxC? O l’ERC amb Falange Española? Creieu que exagero? Permeteu-me que citi avui unes quantes informacions que he llegit a la premsa alemanya i que no sé si ja han trobat a Catalunya el ressò que es mereixerien.
Per començar, ANEL, està format per membres de l’antiga “casta” (com se’n diu ara), sobretot per ex-diputats de tercera fila, tant de Nea Demokartia com del Pasok, que van sortir dels seus partits quan aquests van moderar el seu discurs antieuropeu obligats per una realitat que ara Tsipras vol ignorar. La cirereta al damunt del pastís, però, és el cap de l’ANEL, el senyor Panos Kammenos. Kammenos és un grec riquíssim, defensor dels interessos dels plutòcrates i oligarques grecs. Té unes excel·lents relacions amb els naviers grecs, el grup de població que més impostos defrauda. Des que es va separar de Samaras el 2012, Kammenos s’ha “destacat” per les seves declaracions xenòfobes i antisemites. Entre altres coses, el govern grec es va veure precisat a declarar com a falses les afirmacions de Kammenos que els jueus rebien un tracte favorable en el moment de pagar impostos. Els jueus, va dir i demostrar el govern, paguen els mateixos impostos que la resta de la població. El partit de Kammenos va propagar també la curiosa tesi (diguem-ne així) que “potències enemigues escampaven des d’avions un gas especial al damunt d’Atenes per afeblir la resistència dels grecs contra la troica” Faria riure si no fos tan indignant. No cal dir ja que Kammenos ha qualificat la Unió Europea com a el IV Reich dels alemanys, I sobre un alcalde de províncies que havia provocat el seu enuig va dir que els del seu poble “l’haurien de matar”. I aquest home és el nou ministre de defensa i el pal que suporta el govern de Tsipras sense que aquest se’n doni vergonya.
Un altre punt flac del “noi prodigi” Tsipras és la mateixa Syriza. El nom vol dir “Unió d’Esquerres Radicals” i hi ha almenys un 30 %, l’ala comunista dirigida per Panagiotis Lafazanis, partidaris de sortir de l’euro, que no s’avindrà així com així a deixar aigualir el programa de “benediccions” amb el que han obtingut la victòria electoral. Malgrat que Tsipras ha procurat de lligar Lafazanis donant-li el ministeri de Reconstrucció, Medi Ambient i Energia, no és pas segur que aquesta baula no sigui la que faci petar el globus del nou govern. Una altra contradicció bàsica es la que hi haurà entre Kammenos, que és carn i ungla amb els naviers i industrials més rics, i el nou ministre d’Economia Giorgos Stathakis, que sempre ha dit que una de les tasques principals ha de ser la d’acabar amb la frau fiscal.
Una nota picant de la nova situació és que molts grecs que es creuen al peu de la lletra el que ha dit Tsipras. I com que aquest va prometre de rebaixar ràpidament molts dels impostos actuals -molt especialment el que grava els béns immobles- molta gent tot esperant que el canvi de tarifes vingui demà mateix ha deixat de pagar els seus impostos. El desembre Hisenda va recaptar 4.000 M. menys del previst, i aquest gener hi ha altra vegada 1.000 M. de dèficit. Això fa que la situació financera del nou govern ja ha empitjorat en el mateix moment de començar a treballar.
Seguint, però amb el nou personal, el ministre d’Afers Estrangers Nikos Kotzias és un gran admirador d’Alexander Dugin al que ha convidat dues vegades a donar conferéncies a Atenes. I Dugin, un important conseller de Putin, és un rus ultranacionalista i gran amic dels neonazis del partit grec Alba Daurada. Un altre lligam a rtres bandes amb l’extrema dreta de la -a primera vista- tan esquerrana Syriza.
Una altra justificació de l’aliança amb ANEL és “la recuperació de la dignitat grega, maltractada per la troica”. I un comentarista alemany diu: “I on era la dignitat grega, quan van entrar a la zona de l’euro, gràcies només a haver falsejat estadístiques?”.
Algunes de les primeres mesures del nou govern són, per dir-ho ben suaument, senzillament incomprensibles. Per exemple, que tornarien als seus llocs de treball 9.000 funcionaris de les administracions públiques que havien estat acomiadats en els dos darrers anys. Això seria més o menys discutible si no es tractés de gent que havia estat acomiadada, no pas per estalviar despeses públiques, sinó per un dels tres motius següents: falsejament de documents, freqüent absència injustificada del lloc de treball, o ineficiéncia en la tasca que tenien encomanada, o dit més clarament ganduleria crònica descarada. A més s’han aturat les privatitzacions d’empreses públiques deficitàries i ineficients, que els governs anteriors havien preparat.
Tot plegat, amb tots els respectes per la bona gent que s’ha empassat les prometences de Syriza, trobo que les perspectives gregues no han canviat per millorar. Els augurs que creuen que la victòria de Syriza a Grècia afavoreix la de Podemos a Espanya potser haurien d’anar més en compte amb les seves prediccions. D’ara fins les eleccions espanyoles a final d’any, el vistós globus de Syriza pot haver perdut molt de vent i ser només un envoltori arrogat i gens atractiu.
De moment el govern de Tsipras ja es troba amb una altra dificultat que en la seva eufòria de victòria sembla que no s’esperava: la creixent fugida de capitals del país, un nou fet que l’obligarà a rebaixar el nivell dels seus somnis. I no es tracta pas -segons els entesos financers- d’una fugida del capital dels rics (aquesta ja el tenen de temps a port segur) sinó de les petites quantitats del poble baix que sumades fan també el seu feix. i és que els ideals i les il·lusions són molt importants, però quan hom té por per la seva butxaca s’acaben les grandiloqüències i comença el salvi’s qui pugui.
I per acabar, un acudit d’un diari alemany: un home llegeix el diari i s’estranya: “Les esquerres fan coalició amb els populistes de dretes…?”. I un altre li diu. “És que els grecs no sols van descobrir la democràcia, sinó també la comèdia…
