La visita del president iranià Hasan Rohani a Itàlia i França ha estat marcada per l’escàndol i el debat. En tot contacte polític internacional s’han de polir les formes i seguir un protocol però on es marquen els límits i qui ho fa? Com en qualsevol negoci, és favorable tenir un clima que faci sentir a gust el teu interlocutor, però has de deixar de ser tu mateix? Aquí està el quid de la qüestió.
La visita del mandatari internacional es va dur a terme en sales de museus on les escultures nues van ser tapades per no ofendre el president iranià, que sembla a ser, que tampoc va demanar que es fes però que ha agraït aquesta mostra d’hospitalitat. A Roma van tapar les estàtues per tapar les vergonyes, però segur que no esperaven fer aquest ridícul.
Les estàtues romanes representen bona part de la cultura occidental, i tapar-les per no ofendre a l’estranger visitant és ofendre a la teva pròpia cultura i deixar de ser qui ets; és donar més valor a la visita que a les teves tradicions. El respecte a les altres cultures no pot suposar mai la negació de la teva pròpia. Tota la història és igualment valuosa i respectable, i entre alts mandataris això hauria de prevaldre més que res, perquè en qualsevol contacte internacional es tracta d’entendre l’altre. I en tot cas, si no t’agrada el que veus sempre tens l’opció de no fer-hi tractes. Es pot ser hospitalari i educat i crear un bon clima pel visitant sense deixar de mostrar qui ets i d’on provens.
Juli Cèsar i els romans es deuen remoure en les seves tombes. Sembla a ser que la mil·lenària història italiana i la seva cultura ja té preu: els aproximadament 17.000 milions d’euros en contractes que esperen firmar les empreses italianes amb el país Iranià, ara que s’han acabat les sancions de la UE amb aquest país.
Voldria saber si, ara que el president iranià ha agraït enormement l’hospitalitat italiana dels seus homòlegs que han retirat el vi del sopar i tapat les escultures nues romanes, tindrà el mateix gest hospitalari amb els mandataris europeus que visitin Iran: posant vi a la taula per sopar i reunint-se amb dones de governs europeus a les que pugui tractar d’igual i sense que hagin de portar el cap tapat.
Tapar-se les vergonyes ja sabem quin preu té.
