El 13 de novembre del 2013 Oriol Junqueras va participar en una conferència al Parlament Europeu, a Brussel·les, organitzada per l’Aliança Lliure Europea. Durant aquell acte va parlar ben clar sobre possibles mesures de força que pot prendre Catalunya en cas de conflicte: “Atès que Catalunya representa una quarta part dels ingressos fiscals de l’estat espanyol i atès que nosaltres hem demostrat que podem posar dos milions de persones a les carreteres, algú creu que no som capaços d’aturar l’economia catalana durant una setmana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espanyol? I quina opinió en tindran els creditors del deute? I què passa amb la prima de risc?”.
Arran d’aquestes paraules sortiren tot beats fent-se els escandalitzats. En sintonia amb el relat falsari que la independència es farà amb flors i violes i amb una catifa vermella ‘made in Spain’, des de Convergència i Unió van arribar les crítiques més dures. Duran i Lleida va dir que el missatge de Junqueras era “completament contraposat als interessos de Catalunya” i Felip Puig va dir que és “impossible aturar l’economia catalana ni dues hores”. Com si en una partida de pòquer et poses a dir a l’adversari que no pateixi, que vas de farol.
A dia d’avui, amb el que se suposa el primer govern 100% independentista de la història de la Catalunya ocupada, i decidits a fer la independència en pocs mesos, convindria començar a actuar amb determinació i a parlar amb un discurs sense cap escletxa. Junqueras, ara des de la vicepresidència i la conselleria d’Economia, ha començat a explicar al món econòmic que Catalunya té un trumfo. Des del Financial Times va posar damunt la taula el pagament de la part proporcional del deute espanyol i des de Global Capital va mostrar-se predisposat a assumir un 11% d’aquest deute.
Mentre el vicepresident del Govern parla en uns termes tan diàfans i anant de cara a barraca, el vicepresident primer del Parlament, el convergent Lluís Corominas, avui opinava a L’Oracle de Catalunya Ràdio que “no es pot declarar la independència sense més del 50% dels vots”, com posant en entredit que de les darreres eleccions catalanes en sortís un arc parlamentari amb un mandat molt clar. Unes hores abans, el conseller Santi Vila des del seu compte de Twitter citava Gabriel Magalhães: “A Catalunya, la pertinença a Espanya no hauria de ser vista com una limitació sinó com una possibilitat”.
En un moment de tanta transcendència com l’actual, no és moment de tremolors de cames ni de llepar fils. Com que tinc entès que no s’ha obligat a ningú a prendre cap responsabilitat en el govern ni en el Parlament, crec que estem legitimats per exigir que s’acabin les ambigüitats.
