L’angoixa em colpia l’ànima i el pit,
el cor trist, fosc, quasi sense vida,
no tenia llàgrimes i el neguit
s’apoderava de mi sense sortida.
Si pugués vessar llàgrimes trobaria la pau,
més la capsa del sentiment és tancada
i queda només la petitesa d’una clau
per obrir la tristesa i trobar la pau enyorada
Tot és negre, gris dins del pensament,
no hi ha un raig de sol, no hi ha futur,
entre tantes runes que poblen la ment
i que poc a poc aixequen un gran mur.
Si el plor suau mullés el meu rostre
sentiria que no tot és tant confós
i miraria el cel, immens sostre,
trobant-hi una vida on tot és formós.
Un ocell cantant m’ha donat la confiança
i les llàgrimes han baixat com un riu,
l’angoixa s’ha fos sense cap recança
sentint la dolcesa d’un cor ple de caliu.
Ara veig el món com un regal,
el plor s’ha emportat el neguit
i sento que va marxant aquell mal
que em tenia el cor trist i adolorit.
