TARDOR A L’ERMITA
Tardor en els camps llaurats, en la malesa adormida,
en el sol que es desperta esporuguit,
en l’aire fi que et fa tremolar amb la carícia
i et diu sense mots que arriba l´hivern llarg i trist.
Hi ha flors de tots colors encara per molts marges
i volen dalt del cel ocells foscos i petits,
el silenci, la pau, són grans en el paratge,
com si es trobés tremolós i adormit.
La farigola, l’orenga són ara mates mortes
que ensopegues amb els peus al caminar
i l’espígol florit s’asseca esperant el dia
dels reis que un infant el cremarà.
Allà dalt al cim de la muntanya,
desafiant tempestes, canvis d’estacions anyals
hi ha l’ermita que fa segles aixecaren
uns homes portats per nobles ideals.
Que bonica¡ és l’ermita voltada de cingleres
amb flaire de pins, amb flaire de boscos, de conreus,
amb la campana que no plora, ni riu perquè ningú la toca
ja que espantaria el ramat que pastura vora seu.
Quin goig¡ una tarda de tardor a l’ermita,
sense ermità, sense ningú que pertorbi tanta pau.
sembla perduda abandonada, tan petita!
en mig de la grandesa del cel blau.
En l’immens silenci, tot, tot canta,
el doll d’aigua, el vol d’un esparver,
el sant que sembla riure dins l’ermita
i la rosa de bosc d’un proper roser.
No té valor l’ermita asseguda a la muntanya,
és massa humil perquè algú l’afalagui amb goig,
més és a prop del cel, del sol, de les estrelles.
no sé que té que m’ha robat el cor.
