Fa massa dies que sentim a parlar, debatre i teoritzar sobre una taula a la qual hem anomenat de diverses maneres, però encara no sabem ben bé per a què servirà.
Però primer potser hauríem d’intentar entendre que no és el mateix el diàleg que la negociació.
Si busquem al diccionari, trobarem que la paraula diàleg apareix definida com a “Conversa entre dues o més persones.” En canvi, negociació ho definim com a “Acció de negociar”, és a dir, “Tractar d’un afer mútuament amb un altre o amb altres per procurar de resoldre’l favorablement, arribar a un acord.” I aquesta és la clau de volta de tot plegat, arribar a un acord.
Sabem que la part catalana té clar que vol arribar a un acord amb l’Estat Espanyol i aquest acord passa per l’amnistia i l’autodeterminació, dos temes que el govern espanyol ja van dir abans de començar que no es podien parlar. Una taula de diàleg que abans de començar ja té temes vetats. Doncs realment la part espanyola vol arribar a un acord o només és un formalisme per a materialitzar l’estratègia que va permetre la investidura de Pedro Sánchez?
I una vegada més, com no pot ser d’altra forma i fins i tot abans de seure’s a la suposada taula de diàleg, l’independentisme cau en el parany i segueix el que des de fa quatre anys s’ha convertit en la seva constant rutina de divisió excloent una part representativa de participar-hi per una suposada “malentesa” en l’acord de Govern.
Durant tota la pandèmia s’ha demanat tenir un Govern tècnic més que polític per a poder afrontar els moments difícils que se li plantegin, però això implica que per a situacions polítiques com és el cas d’aquesta taula, necessitis a polítics.
I com respon una part del govern? Vetant als polítics que ens van portar a l’1 d’octubre. El Govern espanyol té por de Jordi Sànchez i Jordi Turull i en comptes d’aprofitar aquesta debilitat per part de l’Estat i fer-ho servir com una oportunitat per part nostre, abaixem el cap i obeïm.
Sense aprendre res del que hem viscut, sense tenir en compte aquell octubre del 2017 en què no excloíem a ningú.
Però l’estat espanyol sí que ha après, ho ha après molt bé i orquestren una resposta contundent abans de començar la taula; El recurs de la Fiscalia contra l’absolució de la Tamara Carrasco i el processament dels CDRs acusats de terrorisme.
El Govern espanyol ens ha tingut en tot moment on ell ha volgut, controlant els tempos, mantenint la incògnita sobre qui anirà a la taula, quan i on serà per dominar ells la situació, i ho ha aconseguit.
Finalment se celebra una taula de diàleg que acaba sent entre dos partits, tal com va néixer, per concloure dient que hi ha les posicions molt allunyades entre les dues parts. Per saber això no era necessari crear una taula de diàleg, evidentment que no. Pel que era necessari la taula de diàleg era per la imatge, com va dir el president espanyol, “porque las imagenes son importantes” perquè pel govern espanyol aquesta taula no era res més que un pur formalisme per a donar bona imatge.
Sí, l’independentisme demanava Spain Sit and Talk al tall de la Jonquera i al Camp Nou, però no a canvi de res, no d’aquesta forma. L’independentisme no es va deixar apallissar i empresonar per acabar en una taula on només hi ha representada una part.
L’independentisme no està patint judicis, acusacions, detencions, repressió i més repressió per acabar dient que les imatges són importants.
La imatge d’una taula en què es troben dos partits no és important. Les imatges que són importants van ser les del referèndum, les del tall de la Jonquera, les protestes per la sentència, les victòries judicials a l’exili, la unió de l’independentisme al carrer. Aquestes són imatges importants.
*Imatge: Diari ARA
