Una observació prèvia: en aquest text d’avui, no és de cap manera la meva intenció insultar ni menystenir ningú. No és el meu estil. Només intento constatar fets i posar punts sobre  un parell d’is.

Primer punt. Segons el diccionari un caragirat és la persona que fa l’acció de caragirar, i caragirar es descriu així: “canviar d’idea, trencar la paraula donada, girar-se contra algú amb el qual hom estava en bones relacions”. Així, doncs,  no és cap insult si  crec que aquesta definició de caragirat li va com l’anell al dit al senyor Pedro Sánchez amb els seus sovintejats  i repentins canvis de ruta i d’arguments. Què se’n pot dir sinó d’una persona que sembla tenir al cervell un penell que li diu d’on vé el vent que el pot treure de la seva cadira i per esquivar-lo fa tots els papers de l’auca, sense donar-se’n vergonya ni per casualitat? No diré sacrificant els seus principis , perquè no demostra que en tingui cap de prou arrelat.

I crec que no cal cap intel·ligència privilegiada per preguntar-se quina base tenen llavors tots els arguments per aquesta “taula de diàleg” si a l’altra banda hi ha un interlocutor del que no es pot estar mai segur de si del que diu avui solemnement voldrà demà tan sols recordar-se’n. Un interlocutor que, tant amb el joc de mans sobre l’aeroport, ara us el dono i ara us el trec, com amb la manera de fer-lo, sense cap respecte pels de “l’altra banda de la taula”, no dóna cap fonament per creure que amb ell i el seu partit, en dos anys o en quatre o en trenta, es pugui fer cap pacte seriós com el que els “pragmàtics” voldrien aconseguir. Si Pedro Sánchez fos “defenestrat” pels seus contraris tan de dins com de fora del seu partit, el panorama ni és gens probable que canviés a favor nostre ni seria  potser pas pitjor.. Perquè no dir-ho? Perqué no voler veure-ho? La gent a Espanya amb la que ens podriem entendre bé és una petita minoria que no té cap poder polític. I per això tots els nostres polítics que  creuen ser “pragmàtics”  només són il·lusos ( ho dic amb molt de greu, perquè m’agradaria més no tenir raó)  i són majoritariament gent de bona fe, als que els seus desigs els hi deformen la trista realitat.

Els pragmàtics de debò (i si algú ens demostra el contrari li agairé) som els que no veiem altra sortida que la difícil, penosa i potser llarga confrontació amb un estat pel que només som subdits que no tenen altre dret que callar, pagar i anar per l’adreçador que ens vulguin marcar.

La Diada d’enguany, condicionada encara per la pandèmia, ha estat, però, com un nou començament, una represa de la feina de recordar als polítics que ja estem tips de picabaralles estèrils i de fer-hi tanta pressió com calgui per no perdre més temps (ni dos anys, ni un en el camí  per sortir de la gàbia on volen que seguim marcint-nos pels segles dels segles. D’aixó en parlarem altra vegada aviat.

Permeteu-me ara,  amics lectors, que acabi aquest article amb una nota personal. Un bon amic, per primera vegada en tots aquests anys no ha pogut estar present a aquesta nova manifestació de la Diada. Pocs dies abans ens ha deixat en Manel Cardenya, una de les persones que ha representat  sempre dignament el que jo anomeno “Baix continu” del nostre poble: una catalanitat insistent, irreductible que sobreviu a totes les repressions i totes les malvestats, una catalanitat que no té res a veure amb exclusivitat i tancament sinó amb tolerància i braços oberts per tothom que a casa nostra hi trobi el pa i ens tracti amb el mateix respecte que tingui dret a demanar de nosaltres. Una tossuda catalanitat que ha exclòs del seu diccionari paraules falsament seductores com “rendir-se”, “desinflar-se”, “desentendre’s” i altres sinònims que ens volen carregar al damunt.

Vaig conèixer en Manel de joves, quan ell ja era, dins de la clandestinitat obligada d’aquells temps, a Unió Democrática un dels xicots de la “jove guàrdia” de Coll i Alentorn. Després de la meva marxa cap a Alemanya, ens vam retrobar fa set anys. Ell era un dels membres actius de “Sobirania i Justícia”, i més tard ha presidit el grup d’independentistes insubornables “Nació sobirana”. Tant a SiJ com a NS no ha parat de treballar, entre altres coses, fent xerrades, juntament amb els seus companys, als barris problemátics de Barcelona i rodalia, per aclarir a la gent per quins motius la independéncia seria també útil per ells.

Un més dels grans com jo que ens deixa. Però als que quedem ens anima veure com hi ha prou jovent que no defalleix i que seguirà la feina a la que els grans hem dedicat tants esforços, Que ell descansi en pau. Nosaltres per descansar no tenim temps…

 

Article anteriorTaula de què?
Article següentNo pengis!
Pere Grau
Barcelona (1930). Estudis de Professorat Mercantil. Autodidacte intensiu en art i literatura. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF (1955). Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya, on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de l'Unilateral.