Fa temps que cada matí tens la sensació que et despertaràs amb nefastes noves. Corrupció, retallades, atur, accidents, empresaris que no poden tirar endavant el seu projecte, pensions estancades, suïcidis, divorcis. No trobes una cosa positiva on agafar-te.
Somio que el món algun dia tornarà a ser aquell univers deliciós on hi ha pau, tranquil·litat i que les persones trobarem l’equilibri que tant necessitem.
A les grans ciutats els carrers es troben atapeïts de gent. Uns entren a les botigues i grans magatzems però quasi no compren. Els temps són difícils i molts no poden gastar en despeses que no estaven previstes; mentre que altres, els que tenen diners, procuren guardar-los bé i esperar que arribin temps millors.
I mires a la gent pel carrer i els veus tristos. Tristos perquè el seu esperit veu amb temença el futur mentre pensen amb enyorança en els temps pretèrits.
Segurament que molts han viscut per sobre de les seves possibilitats. Els bancs donaven tot i més. Les targetes de crèdit permeten gastar més del que es té. Mentre, la nostra societat agonitza. No troba l’equilibri per aguantar una mena de doble vida plena de sobresalts i desenganys.
La majoria cada dia és més pobre, excepte uns quans elegits. Havíem palpat la opulència de viure la vida alegrement i en un moment donat ens hem adonat que la nostra prosperitat era fictícia. Passen els anys i els experts ens diuen que el propers anys seran encara pitjors.
Tot en aquest món és temporal i potser algun dia veurem que ha estat només un malson.
