Els temps han canviat tant i tan ràpid en això de l’educació de la canalla! Si miro la meva infantesa, equiparable a la de tanta gent de la meva edat, hi ha diverses preguntes que es resolen en un obrir i tancar d’ulls. Per exemple: “Quan jugaven els teus pares amb tu?” És senzill: mai. O per exemple: “Quan estudiaven els teus pares amb tu?”. La resposta és la mateixa: mai. Això que els pares juguin amb llurs infants i que estudiïn amb ells són invents d’una modernitat absoluta. Hi ha pares que, amb això que estudien amb els nens, han cursat secundària de dalt a baix dues o tres vegades per persona interposada. Però abans això no passava. Per incapacitat dels pares d’antany —tenien, en general, un nivell d’instrucció més baix— i perquè el sentit comú els deia que l’estudiant era el petit plançó i no pas la mare que el va parir ni el pare que hi va contribuir. No era infreqüent, atesa aquesta manera de procedir més aviat freda, que al cap dels anys un mur d’incomprensió —algú ha utilitzata mai aquesta metàfora?— s’alcés entre pares i fills.
A l’extrem oposat dels pares sol·lícits i amatents d’avui dia se situa un altre grup: el dels absents. En són un cas paradigmàtic aquells que passen moltes hores fora de casa i deleguen en els iaios. En un programa de TV3, Criatures, es veia com hi havia alguna iaia que arribava a casa del seu fill o filla, es plantificava el davantal i, apa, a posar rentadores, planxar, cuinar, fer de cangur… Almenys vist des de fora, allò semblava un cas de barra lliure considerable d’algú que havia marxat de casa i se n’havia emportat la mare com a empleada a hores. (Vist des de dintre m’imagino que la cosa es veia igual.)
Suposo que aquest grup dels pares absents o molt treballadors és el que ha inventat el modisme “temps de qualitat”. El temps de qualitat, en realitat, té molt de coartada. La definició aproximada del concepte és la de temps escàs que suposadament es dedica als fills posant-hi els cinc sentits. Temps per recordar. Temps del que paga la pena compartir. Aquests pares són capaços de pronunciar sense immutar-se frases com aquestes: “Jo veig els meus nens dues hores al dia. Però és temps de qualitat”. L’afirmació estaria bé si no representés una manca de respecte absoluta cap a aquells que tenen cura dels seus fills moltes més hores. Perquè a partir de dues hores, què és allò? Pèrdua de temps? Escorrialles? Minuts de les escombraries?
La següent pregunta que ens podem fer és com es distingeix el temps de qualitat d’aquell que no ho és. Ho és el que es dedica a portar-los a col·legi a contrarellotge? I el d’acompanyar-los a les extraescolars traient el fetge per la boca? I el d’aguantar-los les rebequeries? I el de dir-los que no? I el de portar-los al metge? I el de deixar que ens expliquin amb llàstima infinita una estirada de cabells o una escopinada? I el temps que ens passem dient-los que ens n’anem cap a casa i fan l’orni? I el que dediquem a fregar una caca o a netejar un vòmit? I el temps emprat a ensenyar-los com s’han de rentar les dents? Hi ha tasques que són ingrates o tedioses, que tenen poca qualitat es mirin com es mirin. Però que són tan necessàries com d’altres de més agraïdes.
Així que això del temps de qualitat em sembla una enredada per amagar que, en comptes d’estar a les verdes i a les madures, n’hi ha que prefereixen gaudir de les parts bones de la criança i delegar les que no ho són tant. I, sobretot, em sona a sonora plantofada a aquells que, millor o pitjor, passen una mà d’hores amb la mainada bo i intentant no incórrer en els errors de deixadesa d’aquells que els van portar al món.
