Ahir vaig tenir l’oportunitat de ser al Palau de Congressos de Catalunya per escoltar la conferència d’Oriol Junqueras titulada “Crida a un nou país”. Que els líders polítics catalans es facin arribar els missatges via conferència no és massa positiu perquè ens indica que, com que la confiança està trencada, s’han de posar entre l’espasa i la paret els uns als altres per poder desbrossar el camí que hem de seguir. Si ens parem a pensar ens adonarem que la major part de la nostra vida es basa en la confiança, des de l’acceptació del paper moneda com a forma de pagament fins l’entrar en un restaurant a menjar. Confies que aquell tros de paper seguirà tenint algun valor i confies que no vomitaràs la teca en girar la cantonada. Per tant, tot això no serà fàcil.
Més enllà de la confiança inexistent, considero que les conferències de Mas i Junqueras no són intercanviables. Ahir es van fer algunes puntualitzacions que eren completament necessàries per afrontar els propers mesos amb certes garanties d’èxit i per no anar donant voltes en una sínia de manera permanent i improductiva. Com ja vaig apuntar en un anterior article sobre la conferència de Mas, el que va defensar el President de la Generalitat és la celebració d’unes eleccions per decidir si volem decidir. És a dir, Mas proposa fer primer un referèndum –via eleccions plebiscitàries- sobre el dret a decidir i, després, fer-ne un altre sobre la independència. D’aquí la vaguetat terminològica adoptada pel líder de CiU, que és la mateixa que s’ha anat fent servir durant el “procés” (“procés” és un exemple d’aquesta vaguetat terminològica).
Per contra, Junqueras va parlar clarament d’independència i, alhora, va exposar que no hi ha cap necessitat de votar dues vegades per prendre una decisió. Junqueras defensa que aquestes plebiscitàries siguin sobre la independència, no sobre el dret a decidir i, com que ja haurem legitimat la independència a través de les properes eleccions, el que caldrà ratificar via referèndum serà el nou corpus legislatiu del nou estat. Alguns ideòlegs convergents recentment posaven èmfasi en diferenciar entre eleccions plebiscitàries i eleccions constituents per tal de reforçar la posició de Mas. No cal que ho fem, si el mandat que demanem amb les eleccions és el de néixer i començar a ser.
Aquesta opció solucionaria d’una tacada la qüestió de les formacions polítiques ambigües com UDC i ICV. Primer de tot, haurien de posicionar-se a favor o en contra en els seus programes electorals perquè ja no estaríem parlant de “dret a decidir” sinó nítidament d’independència. En segon lloc, això permetria que, malgrat s’hi posicionessin de manera contrària o fessin un -molt costós electoralment parlant- NS/NC, durant el procés constituent podrien participar igualment de la construcció del nou estat des del seu punt de vista ideològic.
Un altre problema que va ser esbossat en aquesta conferència va ser Podemos, que pot ser la nova temptació de regenerar Espanya. Hi ha qui subestima aquesta possibilitat, però Junqueras és historiador i sap que la temptació del regeneracionisme espanyol sempre arriba a temps per desactivar Catalunya. Per això, es va centrar molt en assenyalar el seguit de problemàtiques socials que hi ha a Catalunya. També per això, va fer servir unes paraules del canonge Carles Cardó on lamentava que els ideals de justícia social s’havien deixat en mans dels enemics de l’Església per advertir del perill de deixar-los en mans dels enemics de Catalunya. El missatge és clar: si una part significativa de la societat identifica independentisme i ‘stablishment’, si es pot veure la independència com un gir lampedusià, la porta del lerrouxisme queda oberta de bat a bat amb una estora d’aquelles que diu “benvinguts”.
La unitat flexible proposada és la que permet que, fent visible igualment el suport a l’independentisme –no ens penséssim pas que la comunitat internacional és curta de gambals i no sap sumar-, hi hagi els necessaris contrapesos perquè tothom compleixi. Alhora, elimina qualsevol dubte sobre les polítiques del dia a dia durant els mesos que això hagi de durar. Si en una llista unitària hi pot haver qui se senti incòmode fent una determinada política en nom de la independència, la unitat flexible permet que aquestes polítiques siguin determinades i legitimades per l’aritmètica parlamentària fruit d’unes eleccions. Des de CiU s’argumenta que així no se sabrà per quin motiu la gent ha votat, si per determinat punt en concret del programa o per la independència, però això és aplicable a qualsevol procés democràtic on hi ha un programa electoral: els votants de CiU del 2012 van votar la formació per “avançar en la construcció d’un estat propi” o per “tenir una taxa d’atur equivalent a la mitjana de la UE”? El vot a la seva formació els legitima per fer les dues coses.
Aquesta és, al mateix temps, la proposta més generosa. Permet que cadascú pugui mantenir la seva idiosincràsia i no hi hagi submissió d’uns en detriment d’altres. Per això ICV i la CUP han dit que ho veuen bé -encara que segur que no se’n farà tant bombo com se’n va fer de l’abraçada entre Mas i Fernández- perquè no els exclou. Des els entorns governamentals es vendrà la proposta de Junqueras com una opció partidista que vol permetre a ERC guanyar les eleccions. En un país on es prefereix donar lliçons d’estètica al món abans que guanyar, Mas tornarà a recuperar el lideratge en les enquestes amb la seva crida a la unitat que tant ens entusiasma i que els mitjans afins fan que ens entusiasmi encara més. Això Junqueras ho sap perfectament i si, tot i sabent-ho, ha persistit en aquesta fórmula, és perquè creu que serà la que obtindrà millors resultats per al país. Aquesta és la veritable generositat i no pas les jugades de pòquer.
