Aviat no em restaran ànims per escoltar la ràdio, llegir el diari o mirar la televisió. Les notícies que donen aquest mitjans són majoritàriament dolentes i et posen de mal humor. Cada dia ens hem d’estrènyer més el cinturó quan ja no hi caben més forats, la borsa cau, els parats cada dia són més, els bancs no donem crèdits, les botigues tanquen, les industries veuen el futur fosc, l’estat ens maltracta i la seva manca d’autoritat internacional (Argentina, Bolívia, etc) ens afecta de retruc; cada dia hi han més retallades a la sanitat, ensenyament… o sia que el panorama actual és desolador.
Vist el nostre present i el nostre futur he decidit tancar el meu cor a tanta fatalitat i he sortit a donar un tomb per la natura, on en aquest moments pots trobar-hi la tranquil·litat i la veritat. Els cicles no fallen. En aquest moment i desprès d’una pluja generosa i beneficiosa, els camps semblen una catifa verda, amb un viu color carmesí de les roselles amb els pètals oberts. L’aigua baixa alegre riera avall i el seu remor és com un bàlsam que et purifica. Descobreixo a les formigues que va omplint el seu graner i algun grill que comença de cantar. L’esquirol rogenc amb la seva magnífica cua salta de branca en branca i trenca els pinyons amb les dents esmolades, dos conills s’amaguen lleugers en endevinar la meva figura, temorencs.
M’assec a l’ombra d’una alzina majestuosa i contemplo aquest món formós on tot és harmonia. En el cel clar i pur hi volen ocells que amb la seva xerrameca trenquen la quietud del paratge, l’estela blanca dels avions omplen el firmament de ratlles blanques que es perden en l’infinit i un gat, que no sé d’on ha sortit, s’asseu al meu costat a fer-me companyia.
Quina calma!, quina pau! Aquí, entre la música dels arbres del bosc, de l’aire suau que m’acarona el rostre, et trobes lluny de la misèria, de les enveges, de les pors, dels malsons i de tantes males notícies.
Prop hi ha una masia abandonada. S’han emportat les teules que el temps havia ennegrit. Entro en la casa deserta. No hi ha vida però hi queden uns estables que en anys llunyans eren plens de bestiar, una cuina mig enrunada, unes estances plenes de teranyines. Aquells anys les persones no coneixien la comoditat i segurament eren més feliços que actualment. Sembraven, collien, tenien tota mena de bestiar i estimaven la natura perquè era el seu medi natural de vida. El caminet que he agafat era sembrat de violetes blaves i oloroses que sobresortien entre altres flors boscanes que ningú havia plantat però que fidels a la cita de cada any naixien.
He tornat a casa il·lusionada. Havia oblidat les calamitats que ens recorden cada dia i em sentia feliç i satisfeta perquè en la natura en equilibri es fa present l’esperança en un Déu creador, quina obra la humanitat s’obstina incomprensiblement a espatllar.
