“Vull tenir més temps, fer coses que m’engresquin, que em motivin i no puc, no trobo el moment…”
Aquestes podrien ser les paraules de qualsevol persona de tota condició social, edat o feina; fins i tot un jove o nen podria afirmar amb rotunditat aquesta necessitat en veu alta.
Perquè la societat, el món empresarial, laboral, i sobretot el concepte de vida amb tota la indiosincràsia que la idea engloba, ensopega amb un dia a dia contrarellotge, feroç, frenètic, amb tota mena d’obstacles per l’assossec i la tranquil.litat, lluny de promeses de conciliacions familiars, de troballes personals on descobrir activitats, aficions o simplement la distracció en rutines activadores d’energia i entusiasme.
No disposar de temps és un malestar contemporani que demostra les dificultats per gestionar disposició individual i col.lectiva de manera satisfactòria.
Com els adults, molts infants tenen poc temps lliure i viuen una jornada intensiva plena d’extraescolars, classes de repàs o troballes amb companys per continuar fent treballs en grups, projectes, etc.., de manera que és molt difícil relaxar cos i ment en estones d’esbarjo o lúdiques.
Tothom necessitem temps com un tresor valuós per riure, parlar o relaxar-nos.
Compartir i crear espais de troballes, de mirades, de vincles amb familiars i amics, voler fer allò que desitjàvem i no poder per manca d’hores, d’instants que passen i no es recuperen.
Ens hauríem d’encaminar cap a una consciència del temps, reorganitzar i reduir les hores de treball com objectiu en moltes empreses i reivindicar polítiques on el benestar de les persones sigui prioritari.
Actualment en molts paisos europeus treballar fins tard està mal vist. Un fet que no produeix admiració i és símptoma inequívoc d’ineficiència i manca d’empatia vers l’equip humà.
Temps per tenir temps…encara una utopia?
