La impaciència i la indignació del nostre poble (sense la vàlvula d’alleujament de poder sortir al carrer com abans a fer sentir la seva veu) creix i creix com una riuada. I d’aiguats no ens falten pas, i no vénen sols de fora. Això fa que de vegades molts no valorin alguns esdeveniments com es mereixen. I una mostra n’és la votació del dia 8 al Parlament Europeu.
Ja sabem que el menysteniment de totes les formes i costums democrátics per part d’Espanya ha convertit allò que molts havien cregut que seria una cursa de cent metres en una marató esgotadora, que es cobra un elevat tribut dels nervis de la gent. I així, molts neguen que això de Brussel·les sigui res important. Anant molt enllà, no veuen que la cosa pugui fer gaire més que fer pessigolles a Madrid, sense que representi cap pas seriós endavant.
En el darrer article al seu bloc sobre el nostre conflicte, aquest gran amic de Catalunya que és el professor Axel Schönberger, catedràtic a la universitat de Bremen, (i que sí que compren l’abast del moment) anomena els diputats que han votat contra la retirada de la immunitat “els 247 justos de Brussel·les, als que un dia la República catalana erigirà un monument”. (versió catalana: https://unilateral.cat/2021/03/14/247-justos-entre-els-diputats-al-parlament-europeu/)
I l’edició europea de la revista “Politico” (lectura obligada de les èlites polítiques a tot arreu) diu clarament: “…allò que era un problema d’Espanya ara és un problema europeu en molts aspectes.” (més detalls a: https://www.vilaweb.cat/noticies/enhorabona-allo-que-era-un-problema-despanya-ara-es-un-problema-europeu/) I això vol dir que els dirigents dels estats de la UE ja no podran amagar el cap sota l’ala tan fàcilment com fins ara, ni ignorar que dins dels seus estats també creix la indignació per les arbitrarietats de la política i de la justícia espanyoles. I és en aquest terreny i per aquest camí per on la pressió europea sobre Madrid potser pot reportar-nos més avantatges dels que ara puguem suposar. I aquesta reacció europea es pot incrementar en la mesura que episodis semblants al de Borrell i Lawrow a Moscou es repeteixi a altres llocs, on diguin als representants europeus: “De què protesteu pel que fem amb els nostres dissidents, si vosaltres fins i tot els hi retireu la immunitat?”
En la nostra lluita de David contra Goliath, cap esforç, cap pas, cap pedreta del mosaic no són inútils. La batalla jurídica que ara comença i que tant destrament porten Gonzalo Boye i els altres advocats dels exilats n’és un element. Però res que, per exemple, eximeixi els partits independentistes d’arribar a un acord sòlid de legislatura i d’arraconar molts truquets usuals de la “política entre bastidors”. Els humans som com som i arribar a compromisos venint d’una forta discrepància no és senzill per ningú. Però com diu la dita, un bon compromís és aquell en el que ningú queda content del tot. I que ERC, Junts i CUP arribin a aquest compromís és el que els exigeix la ciutadania. Perquè si no hi arribessin, si malmetessin els resultats del 14 F, ningú no perdonaria a qui en fes culpable. I els danys no serien per a aquest o per a aquell sinó per la nostra terra. Que tots tres, ara que el rellotge corre imparable, tinguin la valentia i el pragmatisme de fer allò que aquests moments crucials demanen, i no l’infantilisme de fer el bot encara que tot s’enfonsi.
