Ja fa anys, no recordo quants, però jo encara era estudiant de psicologia quan, a un programa de la televisió vaig escoltar al psiquiatre Joan Corbella parlant de depressió, em va cridar l’atenció la diferència que va fer entre depressió i tristesa. “Si una persona està trista perquè se li ha mort algú no té una depressió, està passant un dol”
Aquest 13 de gener ha estat el dia mundial contra la depressió, una alteració emocional que, qui la pateix, sent una profunda tristesa i una manca d’interès per a tot. –Res no els fa il·lusió–
Malgrat fa anys que es coneix, encara hi ha qui no se la creu, o qui pensa que la depressió és com un constipat, que es passen uns dies de mal estar i després ja està.
La depressió encara es confon amb la tristesa i es pensa que per “curar-se” la persona ha de posar-hi de la seva part per animar-se. Quan, precisament, qui està deprimit és perquè no pot posar de la seva part per animar-se, quan pugui fer-ho, voldrà dir que ja no està deprimit.
També hi ha qui pensa que es pot curar només amb medicació. Si es pateix una depressió, els antidepressius són necessaris i sovint imprescindibles, però mai suficients.
Perdem la por a dir-ho: cal teràpia psicològica i farmacològica.
També hem de dir clar que les teràpies psicològiques no són dos dies, així i tot, tampoc no han de ser eternes i, tot i que avui en dia hi ha orientacions terapèutiques que tenen molts bons resultats amb poc temps i poques seccions, treballar amb pensaments, sentiments i emocions requereix temps i de la mateixa manera que hi ha qui necessita prendre medicació durant un període molt llarg de temps, també hi ha qui necessitarà anar temps a psicoteràpia.
Saber quan és una depressió i quan no, és clau per enfocar bé el tractament. Una tristesa normal, reactiva a alguna situació com la mort d’un ésser estimat o la pèrdua d’una feina, necessita sempre el pas del temps i requereix un treball d’acompanyament i acceptació de la situació perquè la persona se senti alleugerida. La tristesa reactiva no sempre requereix tractament, la depressió sí.
Si pateixes depressió i t’han dit que és genètic, no vol dir que hagis de viure tota la vida deprimit. Saber triar un entorn saludable és fonamental. Recordo el cas d’una noia que pensava que estaria tota la vida malament perquè li venia d’herència –la seva mare sempre estava deprimida–, però va aprendre (i es va atrevir) a allunyar-se d’algunes coses del seu entorn que la feien estar malament i es va sentir bé.
En alguns aspectes la depressió és com l’al·lèrgia; si ets al·lèrgic al préssec, l’al·lèrgia no es curarà, però cal identificar quin aliment et fa mal per no menjar-ne, i, si no menges préssec, no hi haurà cap problema. Canviar el teu entorn no serà tant senill com no menjar préssec, però identificar les condicions o persones que et fan mal i aprendre quines et fan bé és el primer pas.
També pot ser que t’hagi tocat una depressió quan pensaves que mai no et passaria i, a sobre, ve algú i et diu allò de: “No estiguis malament! Pensa en la quantitat de gent que té menys que tu”. A veure: dir que no pots estar malament perquè hi ha gent que té menys que tu és com dir que no tens dret a estar bé, perquè hi ha gent que té més.
Potser la comparació pot semblar absurda, però dir a algú que està deprimit “vinga, anima’t” és com dir-li a algú que té la cama trencada “vinga, camina!” Si és cura la cama, no caldrà que ningú li digui “camina” que ja ho farà.
