Nascuda l’any 1515, la resplendor de la figura de Santa Teresa de Jesús arriba fins als nostres dies. El passat mes de novembre de 2023 va estrenar-se la pel·lícula Teresa, de la directora Paula Ortiz, basada en un episodi de la vida de Teresa de Jesús, o Teresa d’Àvila. Blanca Portillo encarna amb convicció el paper de Teresa. A dir de la crítica, l’actriu «fa fàcil el difícil» enfront de la també bona interpretació d’Asier Etxeandia en el paper de l’Inquisidor.
La visió de Teresa constitueix una experiència d’alt nivell cultural en paral·lel a la seducció artística per la bellesa d’una estètica austera i, per aquest motiu, de percepció sensible intensa que propicia la concentració. Basada en l’obra de teatre La lengua en pedazos, de Juan Mayorga, en la primera escena trobem Teresa a la cuina, entre olles i fogons, una primera analogia al seu propi relat quan diu que Déu és també entre olles, és a dir: enmig de les tasques quotidianes. Entre olles i fogons també es pot parlar amb aquest Déu, ja que una de les virtuts de proximitat que té el Déu de Santa Teresa és que és un Déu personal al qual dirigir-se en diàleg, en oració.
Teresa està tallant una ceba quan a la cuina del convent de Sant Josep, el primer que va fundar, hi arriba l’Inquisidor per tal de ser judicada. De la seva visita, de les paraules que es diguin en la conversa, dependrà el futur de la fundadora, juntament amb Joan de la Creu, dels carmelites descalços. Joan de la Creu i Teresa de Jesús es van conèixer l’any 1567, i va ser Teresa qui va proposar-li d’unir-se a ella en el projecte de reforma de l’Orde del Carmel que s’havia anat relaxant i oblidant l’esperit fundacional d’oració, pobresa i austeritat.
De la conversa de Teresa amb l’Inquisidor n’havia de sortir la llibertat d’acció futura per a noves fundacions, la presó o confinament, o la foguera. Amb la seva dialèctica plena de les metàfores que coneixem dels seus escrits, Teresa d’Àvila es defensarà sense obviar les qüestions que la comprometen en carn, ànima i esperit, com són les seves experiències extàtiques. L’art i la professionalitat de Paula Ortiz resolen la posada en escena dels raptes místics de manera que a l’espectador no se li fa estrany veure en imatges els moments àlgids en què la contemplació esdevé experiència unitiva, tal vegada perquè la iconografia de la santa, fins i tot la més tradicional, ens n’ha servit de molt belles i en són la inspiració.
Paraules i imatges al·legòriques van ben compassades en aquest film que és pura poesia cinematogràfica. La paraula ben dita, recitada amb la tonalitat adequada a cada moment, ja sigui calma o arravatada, serveix a la imatge, com la imatge serveix a un text de matriu teatral. Imatge i text destaquen en una escenografia que situa l’espectador en les llums i ombres del segle XVI, en el marc físic, social i espiritual en el qual va viure Teresa d’Àvila, una dona avançada al seu temps, una dona tota passió i intel·ligència superdotada, com queda palès en el guió de Paula Ortiz i Javier García Arredondo.
Teresa pot ser qualificada de pel·lícula d’art i assaig per la seva bellesa visual i per la profunditat de la proposta intel·lectual d’un text que destil·la la personalitat i els estats d’ànim de Teresa de Jesús, tal com ella mateixa els va relatar en els seus escrits confessionals. El seu oponent en el film, l’Inquisidor, potser no era tan humà com el guió el concep, amb vacil·lacions, esgarips i llàgrimes, sinó més aviat un personatge rígid i fosc com el seu vestit en contrast amb el vestit i la toca blanca de Teresa que més d’una vegada es treu, deixant a la vista els seus cabells tallats curts. Són elements importants en l’escenografia que fa d’aquesta pel·lícula una metàfora dels contrastos en els «treballs», com en deia ella, que van ocupar la vida i l’obra de Teresa de Jesús, una dona plena d’una gran vitalitat, tot i la seva salut fràgil. I és que la seva força no era de naturalesa física sinó de naturalesa espiritual.
