Catalunya és un país de rècords. Té, amb seguretat, el rècord Guinness de planificació. Si sumem els llibres verds, llibres blancs, plans d’acció, pactes nacionals, etc. ningú no assoleix el nostre nivell. Podem afegir-hi una sèrie d’estudis de visió estratègica: Catalunya 2020, Catalunya 2021, i aneu posant xifres que moltes hi aniran bé. El segon record que té és el de l’incompliment de les accions proposades en els diferents plans, programes, etc. Normalment no es fa pràcticament res. Això sí, els diners gastats, que no invertits, són enormes. Una despesa que hauria servit per pagar un nombre considerable de consultors i assessors i per mantenir personal altament qualificat dels departaments ben entretinguts.
Una de les raons que explica això és el mal costum d’arribar al govern i “cremar” tot el que havia fet l’inútil anterior. La filosofia ha estat sempre considerar que el predecessor era gairebé un incapacitat mental i que el millor que es podia fer era eliminar tot el que havia fet i, si era possible, fer servir un bon desinfectant per eliminar qualsevol rastre de contaminació. Fins i tot quan el color polític del successor era el mateix. La immensitat de l’ego.
Vaig participar en reunions en diferents moments i plans varis. Algunes enormement avorrides i reiteratives penjant paperets de colors en un plafó plàstic. De tot el que recordo, el millor pla global va ser elaborat en el darrer mandat de Jordi Pujol (any 2003) per Artur Mas. Artur Mas va crear la Direcció del Pla Governamental CAT 21 i l’Observatori de Desenvolupament Estratègic a Catalunya. La veritat és que vaig gaudir amb les propostes ben elaborades d’un pla, del que no estaria de més recuperar algunes idees. Naturalment, quan va arribar el govern de Pasqual Maragall van habilitar uns prestatges a un soterrani per dipositar la feina, tot esperant que algun arqueòleg la trobi algun dia.
A Catalunya patim un entramat competencial i, a parer meu, qui hauria de tenir projectes i plans ben elaborats, per posar sobre la taula del govern espanyol, quan calgui, és la Generalitat. No és així. Fa poc més d’un any, el tema del model aeroportuari ens va esclatar als nassos. Sembla que en comptes de presentar una alternativa al que ens volien imposar, vam dir “no”, i afegir-hi que Catalunya serà una república justa, pròspera, verda, feminista i plenament lliure. Com tothom sap, és un model que serveix per justificar qualsevol cosa, però amb el que un professional no farà mai res.
La política catalana es basa en fer proclames i en estar tot el dia queixant-nos, no fent res, i deixant que les coses es podreixin. La culpa és de Madrid. I si fóssim més positius i anéssim un pas per endavant?
Catalunya també es caracteritza per crear la majoria de comissions sense científics. La darrera que recordo i que em va causar un notable impacte va ser a finals del 2018, quan es va crea el Consell Assessor del Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent, el va presidir Lluís Llach i cap científic en formava part. Brillant, el món científic incapacitat a priori per assessorar. La consideració que la ciència té en l’estratègia de govern fa feredat.
Catalunya és relativament competent en el món científic, però la seva capacitat d’influència en les polítiques de govern és nul·la. Segurament és una de les raons del poc pes específic hispànic, Catalunya inclosa, en el món. Estem innovant i creant un nou model que es denominarà “tertuliacràcia”, és a dir, el poder resideix en els tertulians, persones que parlen del que no saben amb una gran seguretat, i cobren, cosa que els científics no fan quan els demanen opinió. Això porta al fet que els polítics es vegin, sovint, coaccionats per les seves opinions, que tenen més força que la seva, en la societat. Un polític de govern té por a contradir l’opinió creada pel tertulià.
Fa uns dies va haver-hi la proposta de la “pista sobre el mar”. Una idea que, amb menys detall, ja vaig sentir a començaments de segle per professionals competents.
Quan un seguit de persones d’indubtable vàlua intel·lectual, seriositat i currículums acreditats van presentar fa pocs dies el projecte la resposta política predominant va ser immediata. Naturalment, no.
No em considero competent per avaluar impactes ambientals ni tampoc per saber si l’any 2030 Catalunya hauria de tenir un flux molt més gran d’avions o no. En tot cas, sí que ho soc per dir amb seguretat que la clau de tot és decidir si a Catalunya hem de tenir vols intercontinentals o si els hem d’anar a buscar a 600 o 1.200 km.
No s’ha fet cap debat ni s’ha pres cap decisió. Gent del partit del govern defensa que ha de ser un aeroport de primera, un veritable hub intercontinental i hi afegeixen que per això no cal ni allargar la pista o ni molestar als veïns amb més soroll. Un canvi de la governança de l’aeroport seria la solució. No sembla que aquesta sigui una opinió compartida per experts en el tema.
Alguns diuen que una pista sobre el mar destrossaria el medi. Altres que és inconvenient ambientalment o que és ridícula i faraònica. Naturalment, són declaracions de míting i no competents.
El projecte de la pista sobre el mar està elaborat per persones altament competents en els seus camps. Em centraré en un d’ells perquè dubto que se’l pugui considerar de cap lobby ni venut al gran capital. El professor Joandomènec Ros, catedràtic emèrit d’Ecologia, deixeble del professor Ramon Margalef. Va explicar el poc impacte ambiental que tindria la pista sobre el mar. Va fer un seguit de consideracions al respecte. Pot ser que ell estigui equivocat, però m’agradaria escoltar respostes i debats fet per persones capacitades en el tema i no per un o una portaveu polític filòleg o periodista en un faristol.
El diagrama és ben senzill. Es vol trànsit intercontinental? Si la resposta és “sí”, ara tenim tres opcions: 1) fer malbé les zones humides, 2) volar sobre els veïns de Gavà i Castelldefels, i 3) pista sobre el mar. Espero que de dins d’algun barret es tregui alguna altra. Primer calen les opinions científiques, els pros i contres, després la política decidirà.
Un enginyer sap per on convé que passi un tren, un polític decidirà on ubicar les parades, d’acord amb criteris demogràfics i de mobilitat. A l’inrevés no acostuma a funcionar bé.
Si la resposta és no. No perdem el temps ni les energies. Si us plau, feu el debat correcte i no feu de tertulians.
