No podem enterrar el procés sense saber que el que vindrà darrera no tindrà el mateix pecat original. Jo sé de ben cert qui són els culpables que tot plegat no anés bé. També sé per què no va funcionar i per què no podia funcionar. I tinc moltes més certeses que no puc compartir. De fet, conec a molta gent que amb més o menys grau de seguretat que jo, opina el contrari. I ens podem estar discutint anys i panys, tot a benefici d’inventari perquè ni podem canviar res, ni servirà de res que seguim discutint. Potser per aquí hem de començar. Per deixar de parlar-ne perquè no resoldrem res.
Com no ens podem auto amnistiar, potser seria interessant que senzillament busquem punts on tornar-nos a retrobar. Comencem potser parlant del que podem fer: qualsevol cosa que faci que convergents i republicans tornin a pedalejar en la mateixa direcció. Mentre uns i altres relators en campanya es busquen les pessigolles i vigilen de prop les jugades mestres, estaria molt i molt bé que es mirés de conjuntar alguna cosa prou discreta i començar a tocar algun petit i intranscendent concert cadascú amb el seus instruments, i sense partitura, improvisant. Déu nos guard de voler tocar al Sant Jordi! Conformem-nos amb un petit format de bar musical.
Caldria que nous actors secundaris, a ser possible joves que, sense acaparar càmera, sempre a l’espera que les primeres espases tornin a la palestra, poguessin anar convivint en petits espais, creant un nou petit ordre on la prioritat no sigui destrossar l’enemic del costat. No em digueu ingenu, perquè parlo des del màxim pragmatisme possible. I demano simplement un esforç que comporti el mateix realisme que pactar amb el PSC. Res de cosins germans, ni de companys de viatge. Simplement dues forces que poden tenir millors resultats si deixen de disparar-se i miren de disparar al mateix enemic. O si més no, assentar bases d’acords que no tenen ni que ser públics, com el de l’aeroport que voldrem. Podríem aquí deixar que les medalles se les posi, per exemple, la cambra. Però pactar acords de país sense més pressió que la de governar a fi de bé.
No estic enviant cap missatge a ningú, per si algú suspicaç volgués malinterpretar els meus arguments. Collita pròpia. Segueixo sent junquerista, pujolista, i democristià. Això no ha canviat, ni canviarà. Crec també que els puigdemonistes tenen no només legitimitat per seguir sent-ho sinó que els admiro cada dia més per la seva capacitat de resiliència possibilista. Però tinc la certesa absoluta que la frontera electoral entre ERC i Junts està tan tancada, que és un bon moment per començar a buscar, uns i altres, vots en d’altres fronteres. Especialment en la frontera amb l’ abstenció que de ben segur premiarà dins del seu àmbit propi a qui sàpiga demostrar que ja no té com a prioritat calçar-se a l’altre partit català. És a dir, que tots dos partits si comencen a fer feina en la mateixa direcció, hi sortiran guanyant, perquè cadascun d’ells té la seva pròpia abstenció. No són abstencions que es facin la competència. És o ERC o l’Abstenció, i o Junts o l’Abstenció.
Sembla que ens espera poca mística. I, per això, com que demano pragmatisme, ser pràctics i anar per feina, permeteu-me que acabi amb un punt nostàlgic i faci meva la metàfora de The long and widing road. Segons alguns experts va ser la darrera cançó que van gravar en estudi The Beatles, en certa manera, preludi del seu final. Un llarg i sinuós camí, diu la lletra. Però mai hem deixat d’escoltar-los. Els Beatles van plegar, però amb ells va començar tot o quasi tot el pop rock que s’ha anat fent des del dia que ells van emmudir. Tot s’ha construït sobre les seves cendres. Hi ha tant a fer, tant, i els joves pugen amb tantes ganes, que només hem d’anar endreçant poc a poc tot el que sigui útil a la construcció del país. Els més fans recordareu que la cançó acaba amb “let me to your door”. És a dir, alguna cosa així com “deixa’m a la teva porta”. L’important és que per més llarg i sinuós que sigui el camí tornarem sempre a la porta del que ens estimem. Tornarem sempre a començar. Aquest cop caldrà silenci, discreció i paciència. I no dependre dels resultats electorals que no sempre seran favorables, sinó de la tossuda capacitat de construir país de cadascú de nosaltres.
