L’any 1953 el John Ford va fer una pel·lícula titulada “The Sun Shines Bright”. Quasi totes les monografies la donen per una peça menor, uns apunts, un divertimento. Però jo, que l’he vist fins incomptables vegades, li reconec la grandesa i l’autenticitat de les coses senzilles, d’allò que es fa des de les conviccions i sense cap pressió tret de la pròpia voluntat de ser un mateix.
El mestre Ford recupera un personatge que ha havia tractat feia quasi bé vint anys. William Priest és el jutge d’una petita ciutat del Sud, fill d’un país perdut, Dixie. Ha passat una guerra i ja és gran, ha après a perdonar i a ser perdonat pels altres. Exerceix la seva magistratura amb sentit comú i ganes de donar-se al altres. En passa de tots els colors i arriba un dia en que no dubta en prendre partit i fa allò que li dicta la seva consciència. Aleshores quasi bé tots dubten d’ell, de la seva capacitat i de que realment representi el sentir de la comunitat. Finalment, un cop més, la lleialtat a les pròpies conviccions, l’arrelament i el coneixement de la seva gent i el record de l’exemple d’aquells que ja no hi són i han fet la ciutat i el país, s’imposa, i esbandeix a aquells que, en nom d’un fals progrés, volen portar a la ciutat una falsa modernitat desarrelada. La pel·lícula acaba amb una gran desfilada en reconeixement al jutge, una desfilada on tots, ianquis i confederats, blancs i negres, tots, l’honoren a ell i el que representa, la dignitat d’un poble derrotat, però no desfet.
Aquest passat dissabte celebràvem els noranta anys de Mossèn Ballarin. No varem fer cap desfilada, gràcies a Déu, però si un dinar en el seu honor, on ens varem aplegar alguns, no tots, dels que ens considerem amics seus. I honorant-lo a ell no només honoràvem a un home que ha dedicat la seva vida a donar-se als altres, si no que també honoràvem el record d’un país que ja no existeix; ras i curt, la Catalunya catalana.
I no em refereixo només a la llengua, si no, sobre tot, a un país que era fill i encarnava uns valors i unes actituds. Dignitat, respecte a la paraula, honor en el combat, fidelitat als que ens han precedit i lleialtat amb els que ens vindran al darrera. El país al que em refereixo era un país d’orgull cívic, no de vanitat, de conviccions, no de consensos nascuts de la boira mental.
He dit que aquell país ja no existeix. I no és ben bé veritat. Segueix viu, i seguirà viu, en tots aquells que encara sabem que ser català no és un accident, sinó la nostra responsabilitat en aquesta vida, que ser cristià no és ser membre d’una ONG, sinó seguir un camí de compromís amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme.
Per ensenyar-nos això, gràcies Mossèn! El millor regal que et podem fer i que ens podem fer tots plegats, és recordar tot el que ens has transmès, i saber que si som lleials a nosaltres mateixos ho serem a tots.
El sol sempre lluirà, i ens toca fer el camí. Junts, ara i sempre.
